ANDREW DAVIS NOU DELEGAT DEL GOVERN CATALÀ

La Generalitat fa una aposta Demòcrata

Andrew S. Davis nascut a Boston al 1973 és doctor en Filosofia per la Universitat de Nottingham del Regne Unit i té un màster en Relacions Internacionals per la Universitat Johns Hopkins a Washington, especialitzat en economia internacional i estudis Europeus. Davis és expert en representació de territoris amb situacions com Catalunya i Escòcia de cara al món.

El proper mes de gener s’inaugurarà la Delegació del Govern de la Generalitat als Estats Units d’Amèrica amb seu a Nova York i Davis ha estat elegit per gestionar-la. La funció principal d’aquesta Delegació és agilitzar les relacions entre els governs descentralitzats i les autoritats d’Estats Units i Canadà. També, però, serà l’encarregada de controlar les relacions de Catalunya amb organismes internacionals que tenen seu a EUA, com és el cas de les Nacions Unides.

Aquesta no és la primera experiència de Davis amb Catalunya ja que actualment treballa d’investigador en estudis catalans per l’Institut Ramon Llull a la London School of Economics and Political Science. Però combina aquesta feina dirigint Democrats Abroad a l’Estat Espanyol, que és l’organització que dóna suport al partit de Barack Obama a l’estranger.

És la primera vegada que es nomena un delegat que no és català per part de la Generalitat.

M.BELLERA.

HILLARY CLINTON DE SENADORA A SECRETÀRIA D'ESTAT

La nova cara d’EUA a l’exterior

Després de l’expectació que va despertar la curiositat per saber qui entraria en la formació de l’equip de govern del futur president d’EUA, Barack Obama, Hillary Clinton ha tornat a ser el centre d’atenció. Doncs, l’exprimera dama i senadora per Nova York serà la secretària d’estat del nou govern.

La decisió de Clinton d’abandonar el seu càrrec al Senat s’ha produït després d’un intercanvi d’impressions amb Obama sobre la política exterior d’EUA. La intensa negociació ha estat causada per activitats i negocis del marit de Hillary, ja que aquests semblaven interposar-se a l’hora que ella acceptés el lloc.

Aquest però no és l’únic càrrec designat, sinó que, segons la cadena NBC, Obama ja ha decidit que Bill Richardson, actual governador de Nou Mèxic, serà el secretari de Comerç i Timothy Geithner, responsable de la Reserva Federal a Nova York i que ja va treballar pel govern Clinton, seria el secretari del Tresor.

Podem veure que Barack Obama intenta reunir un equip expert per tirar endavant el país i sobretot intenta reforçar la part econòmica, ja que Geithner té molts anys d’experiència a l’esquena en aquest tema, per així intentar sufragar la crisi econòmica.

Tot i així, la paraula final encara no està donada i hi pot haver canvis i noves assignacions, així que de moment només tenim les primeres impressions, tot i que, pel que sembla, molt segures.

M.BELLERA.

EVOLUCIÓ PROPAGANDA ELECTORAL ALS EUA

Del fulletó al videojoc

La propaganda electoral es desenvolupa a cada país segons el tarannà de cada societat i sobretot segons la forma de funcionar.

Estats Units és un país on la propaganda electoral no té nom de partit polític, sinó que el poble elegeix a un candidat, una persona. I encara que pugui semblar versemblant, la religió juga un paper fonamental en la imatge que es dóna d’aquest candidat. El fet que el candidat sigui ric significa que ha estat vist amb bons ulls per Déu i aquest la recompensat. De manera que serà una persona responsable i adient per governar.

Amb l’arribada del sensacionalisme canvia el concepte de premsa. Es decanta més cap a una visió comercial i viu de la publicitat directa. Tot i que a partir del 1830, amb la desaparició de la premsa de subscripció i el naixement dels fulletons és l’inici de la publicitat.

Estats Units sempre s’ha caracteritzat per ser un país molt liberal en aquest sentit i les eleccions nord-americanes sempre són seguides amb gran expectació des d’arreu del món, no tan sols per la seva repercussió mundial, sinó pel show que aporten. Són característics els mítings multitudinaris dels candidats apel·lant a la llibertat, les quantitats insospitables de banderetes dels colors que representen i la típica caiguda de globus.

Els mitjans de comunicació però, també han influït molt en la seva difusió i els candidats ho saben. Si bé en un principi va ser la premsa l’encarregada de difondre les seves grandeses, i la ràdio també hi va ajudar, amb el mític debat Kennedy-Nixon, la televisió va passar a ocupar el paper primordial en la propaganda electoral.

A partir de llavors, les campanyes van anar enfocades a aconseguir la millor imatge televisiva i a poder comprar el màxim temps de televisió. La propaganda s’ha convertit en l’apel·lació de les emocions dels candidats, perquè aquí la figura important és el candidat i no el partit. S’ha convertit en una mera forma de cridar l’atenció visual de l’espectador per a poder endur-se el seu vot.

La propaganda electoral que va sorgir de manera espontània es va començar a regularitzar després de la Segons Guerra Mundial, però EUA no té un reglament electoral ben definit pel que fa a la llibertat d’expressió, sinó que es basa en donar l’oportunitat defensar-se en aquell mitjà qui hagi estat ofès en el mateix.

La premsa, la ràdio i la televisió han estat elements indispensables en la història de la propaganda electoral dels Estats Units, però en aquestes darreres eleccions hi ha hagut un element primordial, innovador: la xarxa. Internet ha revolucionat el món propagandístic, ja que ha aconseguit passar d’una comunicació unidireccional a una bidireccional. Els internautes, la gent de peu, ha pogut participar, opinar, interactuar. La propaganda ja no ha estat només dirigida pels grans mitjans de comunicació, sinó que a la xarxa hi ha hagut una gran difusió d’opinions i vídeos en referència als candidats.
Fins i tot, el màxim exponent per veure fins on arriba aquesta repercussió mediàtica combinada amb la llibertat d’expressió, seria la propaganda in-game, es tracta d’introduir propaganda electoral en videojocs.

El joc “Burnout Paradise” inclou plafons publicitaris on van passant diversos anuncis mentre s’està jugant online. Un dels quals pertany a la campanya electoral de Barack Obama. Un exemple més de l’adaptació dels candidats als nous mitjans per aconseguir vots, sobretot en un sector de la població que sempre es qualifica d’indiferent davant de la política. Però una adaptació per part dels candidats nord-americans, ja que moltes de les seves tècniques de propaganda a través de la xarxa són impensables en candidats a la presidència de països europeus.

Una mostra més de la gran importància de la propaganda de masses en la política nord-americana.

M.BELLERA.

LA VICTÒRIA D’OBAMA

Vuit anys han servit per aplanar el camí

La campanya d’Obama, pot atribuir part de la victòria, com ja va passar entre Kennedy i Nixon, salvant les distàncies, als mitjans de comunicació i a la importància de la imatge concretament. Podem dir que té un posat amable davant les càmeres, accentuat per la seva correcta parla i desinhibició.

En aquesta victòria però, s’ha de reconèixer l’esforç i precisió amb que s’ha portat la campanya electoral. David Axelrod ha treballat perquè tot funcionés a la perfecció.

Un element que ha quedat, per molts, en l’anonimat i que ha fet un paper més que destacable és el segon, Joe Biden, un veterà de la política nord-americana que s’ha encarregat de dur a terme feines tan feixugues com és convèncer de l’elecció d’Obama al sector més reticent a votar un negre a la presidència d’EUA.

El discurs de Barack Obama, al igual que el de McCain, no ha estat massa concret, però el fet de centrar-se en l’opció de fer història (el primer afro-americà a la Casa Blanca) i l’alternativa a la política nefasta dels darrers vuit anys li ha fet guanyar simpatitzants. El candidat demòcrata no ha promès res en absolut, s’ha limitat a apel·lar als sentiments americans, de manera que era impossible retraure-li res des de la banda demòcrata. Una tècnica que té, com ja hem vist, una vessant positiva i negativa a la vegada.

Si pels republicans es veia la rivalitat entre Obama i Clinton com un desgast demòcrata, el resultat ha estat totalment contrari. La repercussió de la batalla ha estat un reconeixement a nivell mundial del candidat.

El seu missatge basat en la moderació i la tranquil·litat vers la crisi econòmica la beneficiat en molts aspectes. Molts sectors s’han recolzat en la seva figura confiant en la possibilitat que ell els en salvés.

El fet però de ser un noi de Harvard, si des d’Europa es veia com quelcom positiu, allí no ho ha estat tant. Es podria considerar equiparable a ser afroamericà. No és una persona de peu, sinó un brillant estudiant d’una universitat prestigiosa. De manera que la humilitat ha hagut de sobresortir en els seus discursos per guanyar-se la confiança de les classes mitjanes i populars. Ja que no era vist ni com un “negre” ni com un “blanc”.

No tot ha estat bo en la seva campanya, però el gran pressupost que tenia ha pogut fer front a les debilitats de la mateixa i treure-li les pedres del camí.
Finalment, la seva victòria s’ha vist, en gran part, aplanada per allò que a McCain l’ha portat a la derrota: vuit anys de mandat de George Bush.

M.BELLERA.

LA DERROTA DE MCCAIN

La gota que ha fet vessar el got

La derrota de McCain ha estat, per molts, atribuïda al partit pel qual es presentava. Concretament el partit republicà, el més impopular de la candidatura, esdeveniment del qual se n’ha de donar les gràcies a l’actual president, George Bush, ja que ell solet ha estat capaç de fer créixer la impopularitat del seu partit fins a límits insospitables. Ara bé, tampoc ens podem conformar en dir que McCain ha perdut perquè Obama era més bon comunicador. Ell també ha comès errors, igual que qualsevol persona, igual que també els ha comès el candidat demòcrata, tot i que els ha sabut dissimular.

Pensant que l’atenció centrada entre la rivalitat de Hillary Clinton vers Barack Obama desgastaria el partit demòcrata, McCain va desaparèixer durant tot l’estiu, fins que el conflicte al partit contrari a ell va estar resolt, fet que el va fer invisible a la mirada de certs sectors de la població.
Finançar la seva campanya amb diner públic, va provocar que tingués molt menys pressupost que la d’Obama, i les constants al·lusions en contra el candidat demòcrata també van influir a fer notar la poca claredat del seu discurs, el qual no va mostrar una continuïtat clara de Bush, però tampoc un canvi radical respecte la seva política. Aquesta falta de concreció també es va deixar veure en els debats, sobretot en l’últim, on no s’hi troba un missatge concret defensat.

Pel que fa a la resposta insegura sobre la crisi i la represa de la campanya quan es va tenir notícia d’aquesta, juntament amb els dubtes que va generar l’elecció de Sarah Palin com a segona, ja no tan sols per la seva vida personal, sinó per la seva capacitat d’ocupar el càrrec, va fer que els enquestes es decantessin pel contrincant.

En definitiva, el candidat republicà ha acumulat petites gotes d’aigua que, juntament amb la gota major, anomenada vuit anys de mandat de George Bush, han donat pas a un canvi de mentalitat en la societat nord-americana, fet que ha facilitat, que no pas donat, la victòria al partit demòcrata i, concretament, a Barack Obama.

M.BELLERA.

CIMERA DEL G-20 A WASHINGTON

Una imatge val més que mil paraules

Mitjanit a Catalunya. Les sis de la tarda a EUA. Els representants dels països que participen a la cimera del G-20 a Washington arriben a la Casa Blanca on són rebuts pel president. Tots els mitjans de comunicació estant pendents.

Però sobretot els mitjans d’aquí. Esperen la fotografia estel·lar. Tothom espera la salutació, l’encaixada de mans entre Bush i Zapatero.

Zapatero ha aconseguit el seu objectiu primer, assistir a la cimera del G-20, però allí ha confirmat també la seva assistència a la propera reunió que tindrà lloc a Londres abans del 30 d’abril.

Els països participants s’han compromès a dur a terme una reforma dels mercats financers que es basi en una major transparència i regulació. Es pretén posar en marxa col·legis supervisors per controlar els bancs de més pes mundial i adoptar mesures, a escala nacional, d’estímul fiscal per afrontar la recessió, entre altres mesures.

En les conclusions de la cimera es preveu que les mesures més urgents han d’estar posades en marxa abans del 31 de març de 2009.

El National Building Museum va acollir tots els representants mundials i va ser on Zapatero va assegurar la seva assistència en la pròxima cimera. George Bush, per la seva banda, va defensar l’economia capitalista i, en concret, la del seu país, exculpant-la de ser la font de la crisi a nivell mundial, com molts han volgut demostrar.

Barak Obama, seguint el seu tarannà políticament correcte, no va assistir a la cimera, ja que considera que el seu mandat encara no ha començat i que ha de deixar actuar a l’actual president.

Per una banda es pot tatxar de posició molt considerada i respectuosa, però per altra banda, quan prengui possessió del càrrec, és ell qui es trobarà la crisi com a eix vertebrador del seu mandat i qui haurà d’assistir a la propera cimera de Londres. De manera que, en cap cas dubto que no estigui al corrent de tot el què s’ha tractat, però considero que se li podia donar un espai com a futur president.

En general però, tota l’expectació que generava la cimera de Washington en l’opinió pública, sobretot a l’estat espanyol, a causa de la seva assistència, un cop aquesta ha passat, s’ha vist reduïda als sectors interessats en el tema. No ha causat tan ressò com s’esperava i els sis minuts de glòria del president Zapatero no han tingut més transcendència que la seva rebuda a la Casa Blanca.

M. BELLERA.

LA NIT AMERICANA: comú denominador mundial

Barak Obama va ser elegit per ser el futur president d'EUA.

La nit del dimarts al dimecres d'aquesta setmana ha estat una nit on el tema de conversa s'ha unificat a nivell mundial. Els últims dies aquesta tendència a desviar la conversa sobre la dualitat Obama-McCain era molt habitual, ja s'havia convertit en un esdeveniment quotidià. Però el boom mediàtic que ha caracteritzat aquestes eleccions ha arribat al seu auge en la gran nit. La nit decisiva. La nit on es coneixeria el 44è president d'una gran potència mundial que tant ha donat per parlar, malament, durant la última candidatura.

El món sencer estava pendent de la decisió dels ciutadans d'Amèrica del Nord. Una decisió que, tot i estar a les seves mans, afecta al total de la població mundial.

Qualsevol televisió, ràdio i la premsa de durant el dia remarcava el gran esdeveniment molt per sobre que cap altre. La repetició constant, els programes especials i la saturació d'informació va arribar a ser agoviant. Arribava un punt on tenies ganes de dir prou, que s'acabés aquest concurs, que no hagués existit ni hagués d'exitir mai.

Però la tensió es passejava per dins. Tothom, per més que fingís no importar-li, tenia una opinió al respecte, ja fos a favor d'un o altre candidat.

A tota aquesta "celebració" hi ha influït molt la forma de fer del propi país, ja que és vist com un esdeveniment molt vistós: grans discursos, ovasions, apel·lació als sentiments, ...

Cada candidat, tot i semblar molt segur dels seus propis discursos, també tenia un racó de certa inseguretat. Cadascú tenia les seves raons, ja sigui color de pell, partit al que pertany, gent que l'envolta, ... La decisió estava en mans dels votants.

I finalment han elegit, per bé o per malament, això ja es veurà, el partit demòcrata hi ha sortit guanyant, més concretament, Barak Obama ha estat elegit.

Abans que s'acabés de fer el recompte, totes les emissores que ho retransmetien en directe, ja el donaven com a guanyador. Va arrassar en estats que en les eleccions anteriors havien estat republicans i no va ser necessàriament el vot afroamericà, com durant la campanya s'havia dit, el vot decisiu que el va fer guanyar, tot i que hi va poder influir.

El fet que la matinada del 5 de novembre es tenyís de blau no va sorprendre arreu del món ni molt menys. L'opinió mundial no estava gens dividida i la majoria de països s'havien atrevit a decantar-se públicament pel candidat demòcrata. De manera que la decisió presa per uns quants ciutadans, que tenia a tot el planeta amb un ai al cor d'inseguretat, per una banda, no va sorprendre massa, però per una altra, va suposar un pas endavant per tota la humanitat.

El cobriment mediàtic que es va fer de l'esdeveniment, amb els programes especialitzats, els enviats especials, i el seguiment de tota la campanya, seria equiparable a l'expectació que va causar el debat televisat entre Kennedy i Nixon, el qual va servir per donar la victòria al primer, contra tot pronòstic anterior.

Durant tota la nit hi va haver pogrames de seguiment de les eleccions, ja que en tot moment es donava informació i els ciutadans de tot el món ho van seguir. En el meu cas concret, abans d'anar a dormir l'últim que es va fer va ser seguir la informació que es donava fins al moment i, a les 7 del matí, una de les primeres coses que vaig fer va ser encendre la televisió per veure el resultat.

M.BELLERA.

EFECTE BRADLEY

EUA, una societat multi-ètnica particular.

Des d'Europa, i tenint en compte la composició ètnica de la societat nord-americana, es veuria normal que Obama tingués grans possibilitats de guanyar les eleccions.

Però es veu igual des de dins dels Estats Units?

És la societat nord-americana tan racista com perquè primi el color de pell d'un candidat o la seva procedència enfront el seu discurs polític?

És molt fàcil dir que els temps han canviat, que tots hem evolucionat i que la mentalitat és molt més oberta ara que fa uns anys. Però és realment així?

Una de les frases més escoltades en les converses sobre les eleccions que tenen pendent tot el món és: Voleu dir que un candidat negre pot guanyar les eleccions a EUA? Amb aquestes simples paraules es pot veure la imatge que té la resta del món de la societat nord-americana. Per més barreja ètnica que hi hagi, també és vista com una de les societats més classistes del món.

És per aquest motiu que una de les principals pors dels demòcrates rau en l'anomenat Efecte Bradley.

Al 1982, Tom Bradley era un dels candidats que es presentaven per gobernador de California i era ex-alcalde de Los Ángeles. Al llarg de tota la campanya electoral, les enquestes el van donar com a guanyador, però a l'hora de la veritat, el seu oponent li va passar al davant, encara que per poca diferència. El tret diferencial entre els dos candidats i el que va fer decantar la balança era que Tom Bradley era afro-americà, mentre que l'altre era blanc.

Aquest fet es dóna quan un nombre elevat de votants blancs, en les enquestes, decanten el seu vot cap al candidat negre per por a ser tatxats de racistes, però aquests vots indecisos, a l'hora d'anar a les urnes, es decanten per l'altre candidat.

És raonada aquesta por o bé els prejudics racials es veuran reflectits en menor mesura en aquestes eleccions?

Podrem contestar a la pregunta que tot el món es fa: Sí, és possible veure un candidat negre vivint a la Casa Blanca. ?

M. BELLERA.

CRASH

Una reflexió sobre la pròpia existència dels protagonistes

Aquesta és la segona pel·lícula en pantalla gran per a Paul Haggis. És una proposta arriscada que poques vegades hauríem pogut imaginar que una gran productora portaria a bon port. L'aposta per un drama reflexiu i complicat ha tingut una molt bona acollida.

Paul Haggis amb l'ajuda de Bobby Moresco aconsegueix fer un relat de la societat nord-americana, portada a l'extrem, que molts han considerat de "conte real". Un xoc de cultures dins una mateixa societat que porta a reconduir situacions que aquesta mateixa varietat ocasiona.

No es tracta en sí d'una obra contra el racisme, sinó que Haggis ens pretén mostrar el que aquestes cultures tenen en comú i les situacions similars a les que s'enfronten. Tots som humans i ens nodrim d'una semblança condició, que en espectes pot resultar meravellosa però en altres circumstàncies pot resultar devastadora per nosaltres mateixos. Haggis no pretén que guanyi o perdi ningú, ni que hi hagi bons i dolents, però regint-se per aquesta norma, hi ha situacions que són portades a l'extrem, és a dir, poc sostenibles i innestables, forçades.

L'aposta però per situar la pel·lícula a Estats Units, concretament a la ciutat de Los Ángeles, és un gran encert, ja que la multiculturalitat està molt present en tots els aspectes de la vida en auqesta socitetat, fet que fa que sigui un dels seus trets característics.

Pel que fa a parts més tèctiques del film, cal recordar que no comptava amb un gran pressupost i que els actors han intentat donar el màxim d'ells mateixos, de manera que les interpretacions han estat molt realistes.

Podria semblar una mica lenta la pel·lícula, però la presentació progressiva dels personatges i l'entrellaç de les diferents històries, fa que aquesta lenttud sigui necessària per comprendre bé el fil argumentatiu de la trama.

En definitiva, Crash és una pel·lícula amb un clar missatge de rerefons. És, per damunt de tot, un intent reflexiu sobre la condició humana en general, és a dir, sobre els seus sentiments, emocions i actuacions.

Títol original: Crash

Nacionalitat: Alemanya & USA

Any: 2005

Director: Paul Haggis

Intèrpretes: Sandra Bullock, Don Cheadle, Matt Dillon, Jennifer Esposito, William Fichtner, Brendan Fraser, Terrence Dashon Howard, Thandie Newton, Ryan Phillippe, Larenz Tate, Nona Gaye.

Duració: 110 minuts

M.BELLERA.

RETORN I CANVI TEMÀTIC

Després d'aquesta llarga parada sense publicar res. Un descans coincident amb les vacances d'estiu. Ara tornaré a publicar.

Aquest blog pretén ser una mirada crítica, actual però personal d'allò que ens envolta. Fins ara els temes han estat relativament pròxims i centrats en l'àmbit cultural. Ara però també hi ha un tema que, tot i que no ens és geogràficament pròxim, està present en les nostres vides.

L'anomenada potència mundial està en canvi, per bé o per dolent, ho deixarem en canvi fins veure'n els resultats. Les eleccions a la presidència d'EUA és un tema que s'ha tornat quotidià en els telenotícies i diaris que ens envolten. Però, entenem tota la informació que ens arriba sobre aquest país? La seva forma de fer? El tipus de societat que són?

A partir d'ara, el que es pretendrà aquí és fer un seguiment de les seves eleccions, però intentant explicar-les a partir de la seva cultura i manera de veure el món.

M. BELLERA.

Publicitat involuntària pel darrer llibre de Pep Coll

El rector de Tremp critica Les senyoretes de Lourdes i aconsegueix l’efecte contrari

Joan Antoni Mateo, mossèn de Tremp, va titllar l’últim premi Sant Jordi, Les senyoretes de Lourdes, d’”irrespectuós” amb l’església i va animar als seus feligresos, a través del full dominical, a no anar a la presentació del llibre, que va tenir lloc a la nova biblioteca del municipi el passat dimecres.
Aquesta crida al boicot de l’escriptor local, Pep Coll, va tenir un efecte totalment contrari, ja que la presentació del llibre va gaudir d’una assistència massiva i, el mateix matí en què va sortir l’escrit al full dominical, es va esgotar el llibre a totes les llibreries del poble.

Les senyoretes de Lourdes és una novel·la, és a dir, no fa falta que sigui un escrit totalment basat en la realitat, ja que el mateix autor descriu una novel·la com quelcom on s’hi introdueix ficció, que tracta sobre la vida de Bernardette Soubirous, la nena que l’any 1858 va assegurar que havia vist una senyoreta amb un vestit blanc en una cova propera al poble. De bon principi, els veïns de Lourdes van interpretar aquesta aparició de maneres diferents: una fada de les que habitaven la cova, l’esperit d’una beata morta feia uns mesos, que s’havien despertat els dimonis ancestrals de la muntanya, i fins i tot s’ironitzava assegurant que el suposat fantasma era la dona del farmacèutic que s’havia citat amb el seu amant. Qui no teoritzava era l'única vident, una humil adolescent asmàtica que es referia a l’aparició com a Allò. Fins a les últimes visions, quan acudien milers de pelegrins a la cova, la nena no va acceptar, després que un sacerdot de Lourdes li suggerís, que era la Mare de Déu. En realitat, aquella primavera, allò que va despertar les visions de Bernadette van ser les il·lusions i els desenganys, les enveges i els odis, l’ambició de diners i de poder. Pep Coll reconstrueix els orígens del santuari més important del catolicisme i retrata amb vigor cadascun dels personatges històrics implicats en les aparicions. Ens acosta al drama terrible d’una nena malalta que es volia amagar de les multituds i que no se’n va sortir. Ni en vida, ni un cop morta.

Pep Coll no és el primer xoc que té amb l’església, ja que l’any 1997 se li va prohibir presentar una obra sobre Santa Maria d’Àneu a l’església homònima. I s’ha dirigit a mossèn Mateo com a “passat de moda” i l’ha situat en “l‘època que l’església tenia una llista negra de llibres”.
Altres escriptors han considerat el fet anecdòtic i fins i tot bo, perquè ha estat una forma de rebre publicitat i, fins i tot, Maria Barbal, també escriptora local, creu que és bo perquè demostra que també els sacerdots llegeixen la novel·la.Per la seva banda, el bisbat s’ha defensat dient que això tan sols és l’opinió d’un rector i no pas la de tot el clergat.

M.BELLERA.

TEBEOSFERA: LA HISTÒRIA DEL CÒMIC DIGITALITZADA

Si la màgia del còmic era passar pàgines i més pàgines repletes de vinyetes amb dibuixos elaboradíssims però de traços ràpids i incomplets; ara la màgia està en trobar totes aquelles sèries exhaurides als quioscos, que moltes ja són peces valuosíssimes guardades amb gran recel per col·leccionistes , a la xarxa. Doncs sí, a internet hi ha cabuda per tot.
Tebeosfera és una pàgina web que s’està construint amb la finalitat d’englobar totes aquelles peces de còmics que es puguin arribar a trobar.
La pàgina està en construcció però pretén tenir més de 200.000 entrades sobre el còmic.
S’està digitalitzant totes les col·leccions que es poden i pretén ser una mena d’hemeroteca dedicada al món de les vinyetes.
Personalment crec que és una gran idea, ja que si tothom coincideix que la digitalització és el futur de la nostra societat, per conservar la història, quina és la millor forma sinó digitalitzant-la?Ara la iniciativa ha sorgit dins del moviment del còmic, però crec que estaria bé que s’apliqués també a altres camps. Les bases de dades digitals són una gran eina per la conservació i classificació de la informació que ens poden arribar a ser molt útils. De forma que és del tot necessari l’emmagatzematge de la informació, ja que cada dia aquesta va en augment.

M.BELLERA.

EL BLOG DEL JORDI

Aquest blog pertany al Jordi Aragó, un noi de les terres de Lleida.
No és un blog que tingui moltes entrades, però les que té marquen una personalitat molt pròpia i forta. No tracta temes que algú podria tatxar de “convencionals”, sinó que ha adaptat el blog al seu estil de vida i a la seva forma de pensar.
Ens queda clar que és molt aficionat a la lectura i això marca la seva forma d’escriure. On podem veure que deixa anar tranquil·lament el què pensa.
Té un disseny molt senzill però que va molt d’acord amb la el contingut del blog.
Les imatges no hi predominen massa però tampoc crec que per alguns temes que tracta hagin de ser necessàries. Els textos són suficientment clars com per entendre què ens vol dir i perquè ho fa així.

Si algú en vol saber més es pot passar per http://www.jordiarago.blogspot.com/

M.BELLERA.

EL BLOG DEL XAVI

El Xavi Calvó és un noi de Sabadell, cosa que es pot deduir o, almenys, intuir pels seus escrits i la seva agenda cultural. Un exemple n’és el text sobre el Mediavalia de Sabadell.
Els seu blog m’ha cridat l’atenció perquè té un gran nombre d’entrades i totes són molt variades, no se centra només a la seva ciutat, sinó que avarca tot el territori barceloní. Podem veure que li agrada llegir, ja que hi ha vàries entrades sobre llibres i sempre hi afegeix el toc personal amb algun comentari.
El disseny global del blog m’ha recordat molt al de l’Helena Ges (blog comentat anteriorment) i tornaré a dir que trobo que és un disseny molt alegre i ben estructurat, ja que facilita trobar les coses dins del blog i en fa una lectura amena.
Les imatges complementen els textos i la seva agenda és molt extensa.En definitiva, l’he triat perquè crec que sap donar un toc personal a tots els escrits i l’he trobat distret de llegir.

Sempre es pot visitar a la direcció http://www.bitsculturals.blogspot.com/

M.BELLERA.

EL BLOG DE L’HELENA

El blog de l’Helena Ges l’he elegit perquè m’ha semblat molt interessant la temàtica tractada. A part dels temes que proposa el professor a classe, l’Helena ha centrat el seu blog cultural a la seva població: Tona. Una petita localitat al costat de Vic de la qual hem pogut conèixer el seu gran moviment cultural a través d’aquest blog.
Aquesta centralització tan local del blog i l’apartat de dansa, que és un dels temes amb més entrades del blog, són els dos fets pels quals he elegit principalment fer-ne el comentari. Ja que normalment no es troba molta informació sobre dansa i, en canvi, a Tona sembla ser un tema recurrent.
Per altra banda també considero que hi ha molta activitat al blog, ja que les actualitzacions són constants i el disseny, amb l’ajuda de les fotografies, fa que sigui atractiu a la vista i molt entenedor.

Finalment dir que els textos estan elaborats i no cansen de llegir.

El podem trobar a http://www.helenages.blogspot.com/

M.BELLERA.

"CULTOS HASTA LA NÁUSEA"

Aquest és el títol que porta un aticle d'opinió del diari El País escrit per Félix Azúa el dia 10 de maig d'aquest any.

Es tracta ni més ni menys que d'un article que pretén parlar de cultura i de l'ús que se'n fa. No diré que és un article fàcil de llegir, ja que a primer cop d'ull un és capaç de desxifrar la meitat de les frases que hi apareixen. Però deixant de banda aquest ínfim detall, faré un breu resum del què he pogut captar.

Per Azúa la cultura és el millor mètode per formar masses però també sembla que no estigui gaire d'acord en dir que la cultura és l'únic en les nostres vides, ja que ho compara amb el paper de la religió en temps passats. No creu en la democràcia cultural que predica Brossat i pensa que les campanyes culturals de les nacionalitats són un "component imperialista".

A partir d'aquí diré que:

- no crec que la cultura sigui l'únic en les nostres vides perquè si ens agafem a la definició de què cultura és tot allò que hom ho consideri com a tal, podem dir que per a cadascú el terme té les seves pròpies connotacions. En fem una definició subjeciva, ja que la paraula pot englobar molts aspectes. Si per l'autor, la paraula s'ha convertit en la única representació del seu món, no vol dir que per tothom hagi de ser el mateix.

- no crec que les anomenades campanyes culturals de les nacionalitats siguin un component imperialista. Sinó ben al contrari, és una descentralització de la cultura. Les nacionalitats poden considerar tenir o no una cultura diferenciada, però si és així, tenen tot el dret de voler conservar-la i treure-la a la llum com ho farà la cultura dominant; sinó no podem parlar de democràcia perquè estem privant el dret d'expressió. I, lògicament, per fer-ho, necessitarà capital, ja que vivim en una societat en la qual és necessari, per això i per altres coses, i si per les altres coses no és dolent, no té perquè ser-ho en aquest sentit. Al cap i a la fi, la cultura dominant també fa ús de capital per expressar-se.

- no crec, referent al capital, que cultura sigui capital com a tal. Crec que és necessari per la societat on vivim que es regeixi per diner igual que ho fan tots els altres aspectes de la societat. No serà diferent i es regirà per l'aire que respirem. Un projecte cultural sorgeix perquè darrera hi ha un projecte personal, però aquest, per poder sortir a la llum s'ha d'alimentar, i el seu aliment és el capital, inversions i subvencions, ja siguin de privats o d'institucions públiques. L'empresari cultural, com a un empresari més que és, té dret a obtenir beneficis. Si bé penso que en alguns casos no ens podem regir en el tema cultural per una total economia de mercat, sí que crec que hi ha empreses culturals que funcionen millor que altres i que conseqüentment els beneficis són majors.Crec que l'Estat ha de gestionar i tenir lleis sobre cultura i la seva protecció, però, podria l'Estat carregar amb tot el pes que suposa mantenir la cultura? (aquí refererint-me més a art).

- perquè un últim matís que vull fer és: cultura no és només quadres, obres arquitectòniques i escultures. Cultura també inclou la història i les tradicions d'una societat, la seva vida diària i la seva forma d'organització, tan política com econòmica.

M.BELLERA.

EL BLOG DE LA MARTINA

La Martina és una noia de Mallorca però que viu a Barcelona durant el calendari escolar. Aquest fet queda reflectit a l'agenda cultural del seu blog, ja que la majoria d'actes tenen lloc a la ciutat comtal.

Crec que és un blog molt variat perquè registra un nombre molt variat d'etiquetes. Això sí, les entrades més abundants corresponen a l'etiqueta lectura.

La majoria dels textos són d'una llargària semblant i, tot i que poden arribar a semblar molt extensos, no es fan pesats de llegir, ja que estan escrits de tal forma que són molt entenedors i dinàmics.

El format que segueix sobre el fons negre i la lletra blanca fa que el contrast no compliqui la lectura. També, pel que fa al format, trobo molt interessant el títol posat enfront de la pàgina, que és el primer que es veu a l'entrar, seguit de la descripció de què hi ha al blog a partir d'una descripció que fa de la pòpia autora de cultura, ja que de bon principi tohom sap què es trobarà a continuació. Podríem dir que una estructura senzilla però entenedora.

Penso que és interessant aquest blog perquè, a part de fer un repàs sobre tot d'aspectes que considera culturals, també deixa entreveure els seus gustos i aficions.

Sempre s'hi pot fer una ullada a http://martinaramis.blogspot.com/

M.BELLERA.

Casal Cultural de Tremp: entitat cultural

El Casal fou fundat sota els auspicis de l’església com a sindicat agrícola el 1929, funció que no va arribar a fer mai, i tot just creat es va construir un local social amb sala per a espectacles situat al bell mig del Prat de Sullà que començava a ser urbanitzat.
En un principi portava el nom de “Sindicato Agrícola Católico- Cultural” de Tremp, aquest sindicat té un marcat caire religiós i la “junta censora” estava formada per membres del clergat i per pares de família de marcada religiositat. Posteriorment, el nom va ser substituït per “Casal Popular de Cultura” que amb els anys va passar a denominar-se “Casal Catòlic Cultural” i que ha perdurat durant tot el segle XX fins a l’any 2000, que en motiu de la renovació d’estatuts per adaptar-los a la llei d’associacions catalana, passà a denominar-se “Casal Cultural de Tremp”.
Aquesta associació, per la seva durada i pel fet d’haver disposat sempre de local propi i adient és una de les agrupacions que ha tingut una major incidència ciutadana.
L’any 1931 els ciutadans de Tremp propietaris dels terrenys consecutius a l’edifici del Casal, cedeixen aquesta zona a l’associació per fer-hi unes pistes esportives, majoritàriament de tennis i de bàsquet.
Durant la Guerra Civil les activitats van estar gairebé paralitzades, tan d’aquesta entitat cultural com de les altres que hi havia al poble. Després de la Guerra però, es va tornar a iniciar un seguit d’activitats similars a les que s’havien fet abans. Algunes entitats culturals van ser tancades per una llei del Govern, però el Casal, potser pel seu caire catòlic i classista, es va mantenir actiu. Al llarg d’aquesta època es portaren a terme activitats força diverses, però l’activitat capdavantera per excel·lència durant tota la vida ha estat el teatre i en aquest període s’accentuà. Aquesta entitat es basava bastant en el calendari religiós a l’hora de les representacions però també es feien obres teatrals no religioses durant tot l’any.
L’any 1972 es comencen les obres a les pistes esportives per convertir-les en pavelló polisportiu, que duraran fins al 1974. Aquest polisportiu, amb diverses remodelacions, encara s’utilitza actualment i ha estat fins ara, l’unic que hi havia al poble; aquests darrers anys s’ha estat plantejant la necessitat d’una segona equipació esportiva i finalment s’està construint. Cal remarcar que aquesta construcció va provocar una greu crisi financera a l’entitat.
L’any 1985 es lloga el polisportiu a l’Ajuntament, ja que no disposava d’una zona esportiva pròpia i així en pot gaudir tota la població.
A finals del segle XX es vol fer una renovació a l’estructura de l’edifici que acull la seu de l’associació però no és possible perquè el pressupost és molt elevat. De forma que al 1997 comencen les negociacions amb l’Ajuntament per cedir els terrenys on hi ha l’edifici, per a la ubicació de la Biblioteca Comarcal. A canvi l’entitat vol una sala de l’edifici com a seu.
Actualment ja s’hi ha construït la Biblioteca Comarcal que porta el nom de "Biblioteca Maria Barbal", en honor a l'escriptora trempolina, la qual creu que a través de la literatura és una bona forma de donar a conèixer les terres del Pirineu, que es troben aïllades i són poc conegudes per la resta del territori. La biblioteca va ser inaugurada el passat mes d'abril amb gran expectació, ja que feia anys que la població reclamava la seva construcció.
Aquesta entitat ha estat la mare d’altres associacions que han anat sorgint de les diferents activitats que s’organitzaven i que encara perduren en l’actualitat; al 1964 es fundà el SAM (secció amics de la muntanya), també en sortí l’Orfeó de Tremp, el Grup Escènic del Casal, que més tard va desaparèixer i es creà el Teatremp, el Club Esquí, la Coral Polifònica, la Secció de Bonsais de Tremp, Amics de la Pintura i La Casa de Sol Naixent. Aquest any any però, també s'està posant en marxa una associáció gastronòmicaa través del Casal Cultural de Tremp.

M.BELLERA.

Personatge: Tino; “manyà” de la població

Adolfo Grau i Moliné, més conegut per Tino, renom que ve de l’abreviació del nom del seu pare - Celestino -, és una persona de molta anomenada a la població, tant per la seva forma de ser característica com per la feina que ha dut a terme durant tota la seva vida. Es pot considerar que a cada racó de la localitat, es troba una obra feta per ell, el seu germà o algun dels seus deixebles; i és considerat un dels artistes locals.

Degut a l’arribada de la fil·loxera al Pallars Jussà, l’any 1900, es produí una crisi en la vinya, que matà tots els ceps i deixà a la ruïna gran part de la població que vivia a les rodalies de Tremp i es dedicava a la producció vinícola. Per culpa d’aquest fet, hi hagué una forta emigració cap a Amèrica, concretament cap a Argentina on es reuniren gran quantitat de persones de la Conca de Tremp a la ciutat de Rosario. Algunes d’aquestes persones que quedaren arruïnades no van marxar cap a Argentina, sinó que tan sols es limitaren a buscar un habitatge modest a Tremp i a buscar feina dins la localitat.
També a partir de l’any 1911 es va produir un canvi molt important a la població, Tremp va patir un gran augment d’habitants i va canviar el sistema econòmic, la producció agrària tenia un pes força important, però la societat obrera va anar en augment. Aquest fet va ser possible gràcies a les obres hidroelèctriques de la Canadenca, que van atraure gran quantitat d’obrers al territori.

L’any 1909 va arribar a la població un serraller i ferrer provinent de Barcelona, Celestino Grau i Just, pare d’Adolfo Grau i Moliné, que estava treballant per Antoni Gaudí.
L’arquitecte li va recomanar que se’n pugés al Pallars Jussà, concretament a la capital, ja que havia experimentat un notable creixement degut a la crisi de la vinya i les obres hidroelèctriques que estaven en projecte per als anys pròxims que atraurien gran quantitat de població obrera a la comarca. De forma que el “manyà” va arribar a la població just pel canvi.

Primerament ell i la seva dona, s’instal·laren en un petit taller però de seguida es van traslladar a la casa on encara actualment viuen els dos fills; just al
centre de la ciutat, a la Rambla Doctor Pearson on, en aquella època, hi havia tota la indústria creixent.
Aquest taller és un negoci familiar que ha anat passant de pares a fills.
Encara es conserva el taller intacte com era a començament de segle, només hi ha hagut canvis pel que fa a les noves màquines que han anat introduint, ja que s’han hagut d’adaptar als nous avenços tecnològics, tot i conservar sempre l’ofici d’artesà, cada peça és única i feta a mà.

Celestino Grau va començar venent armes i bicicletes a part de fer la feina de ferrer i serraller però amb les obres de la Canadenca el volum de feina de “manyà” augmentà i les seves obres s’han estès arreu de les comarques del Pirineu; en la majoria de cases particulars construïdes durant el segle XX i locals públics de la zona es poden veure elements de ferro treballats per aquesta família i els ajudants que tenien.

El taller, situat als baixos de la casa, com era tradició en totes les empreses familiars, és un lloc fosc i més aviat estret, amb una porta al final que dóna al pati de la casa. A banda i banda de paret hi ha taulells plens d’eines i màquines per treballar el ferro i poder-li donar la forma desitjada. La farga, situada al costat dret del taller, continua actualment activa i al seu voltant s’hi troben els martells i les encluses per colpejar el ferro roent. Al fons del taller hi ha un circuit de corretges i sitges que fa moure les màquines de foradar el ferro. Totes les parets estan cobertes de motlles de totes les formes i mides, fets per ells i que els servien per fer després les peces.
Adolfo Grau ha rebut diverses condecoracions com a mestre artesà per part de la Generalitat i va ser felicitat pel Rei Juan Carles per l’obra que va cedir gratuïtament a l’ajuntament de Tremp i en la qual donava el nom de “Princesa Sofia” a la font del Passeig del Vall.

M.BELLERA

Barberia del Melitón: espai de memòria de Tremp

Aquesta barberia té 80 anys d’història.
Melitón Vilaspasa, pare de l’actual barber, va començar a treballar en aquest ofici als 10 anys i va continuar 64 anys, tota la seva vida. A començament de segle, amb la crisi de la fil·loxera i la conseqüent ruïna de la comarca, ell, amb 16 anys, juntament amb la seva família, va emigrar a un altre país, concretament a França. Allí continua treballant en una barberia de França, de la qual es queda al càrrec quan l’amo ha de marxar al front durant la I Guerra Mundial.
Durant aquesta època el Pallars Jussà viu un dels seus períodes més pròspers, la implantació de la Canadenca. A causa d'aquest fet hi ha un gran augment de població i molta gent que havia emigrat a llocs relativament pròxims torna, ja que ara hi ha demanda de treballadors. Melitón, amb 18 anys, torna a Catalunya, primer s’està una temporada a Barcelona però de seguida se’n va cap a Tremp.
Abans d’instal·lar-se definitivament a la barberia que encara ara funciona i que porta el fill, va muntar-la en altres tres locals, un dels quals va continuar sent barberia durant un temps, ja que se la va quedar un dels mossos que hi tenia treballant. La tercera barberia la va muntar al mateix pis on vivia amb la seva dona i on va néixer i encara hi viu el seu fill. Més tard la va posar en un local, que té 103 anys, que hi havia sota casa que era de la seva dona i la seva sogra i on hi havia hagut la central telefònica de Tremp, des d’on es va fer la primera conferència telefònica per cable submarí fins a Amèrica, dels Pirineus de Lleida.
En aquesta barberia no hi van tenir mai aprenents, el pare va treballar sol fins que als 15 anys hi va començar a treballar el fill, d’això fa 54 anys i ara ho porta el fill sol.

Al llarg dels anys han anat introduint petits canvis d’acord amb els avenços tecnològics del sector però conservant sempre l’estructura inicial de la barberia; fa 74 anys va canviar l’aixeta de la pica per rentar caps, en va posar una de multifuncional que servia tan per omplir botelles de coll estret com de dutxa per rentar els cabells. També aquell mateix any va canviar la cadira, per una de més moderna segons la moda de l’època, i quan va començar a treballar el fill en van comprar una altra per poder atendre a dues persones alhora. També s’ha hagut d’adaptar a les noves lleis d’higiene i per aquest motiu ha abandonat el típic instrument per afaitar i la substituït per fulles d’un sol ús.

L’any 1952, quan el Melitón fill va començar a treballar, hi havia vuit barberies a la població i hi treballaven disset barbers, però durant l’últim quart del segle XX han anat desapareixent i han estat substituïdes per perruqueries, actualment Tremp només té dos barberies i la resta són perruqueries unisex.
Al llarg dels anys les modes van canviant acompanyades pels canvis que comporten en els estils de vida. Al llarg del segle XX la barberia ha estat el lloc de reunió per excel·lència dels homes. Remarcant el caràcter masclista de la societat que encara ara, a principis del segle XXI, no ha aconseguit canviar del tot. Ja que mentre pels homes la barberia era un lloc habitual de trobada i d’esbarjo, per fer la xerrada, igual que els bars; el lloc de relatiu lleure i per xerrar amb les altres, de les senyores, ha estat un lloc de treball, els safareigs municipals, on anaven a rentar la roba i la verdura.Malgrat aquesta visió masclista que hi trobo, crec que la barberia, ha estat important per ser un punt de cohesió social, on es compartia opinions i es deliberava sobre fets normalment d’interès general.

M.BELLERA.

44ª FIRA DE PRIMAVERA A TREMP

L'embotit del país la gran novetat

Aquest cap de setmana passat, a la capital del Pallars Jussà, s’ha celebrat la 44ª Fira de Primavera, en motiu de la celebració del patró del poble, Sant Bonifaci, que és el 14 de maig; dia festiu a la localitat. Aquest la fira ha estat inaugurada per l'honorable Conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena i Cortina.

Com es porta fent des dels darrers anys, el Recinte Firal, amb uns dos-cents expositors, ha estat ubicat al centre de la localitat, el mític passeig, cosa que afavoreix una major afluència de visitants que, aprofitant el bon temps, ja que al final la pluja s'ha esperat a la nit, ha volgut gaudir d’aquest esdeveniment.

La novetat d'aquesta edició de a fira ha estat el concurs d'embotits, en commemoració de la 1ª Fira de l'Embotit del Pirineu, la qual ha tingut una gran acollida i ha suposat l'acte de constitució de lAssociació Catalana de Xarcuters del Pirineu.

Al llarg de tot el cap de setmana es va poder visitar els diferents aparadors del Mercat Firal, situat a la Plaça del Mercat, així com també, durant el dissabte, van tenir lloc un seguit d’actes, com ara la cercavila d’inauguració i, a la tarda, espectacles infantils, concert i ball a càrrec de "Ai Mare" i "Els astorets". Tant el dissabte com el diumenge, es va obrir a partir de les 10 de la nit "Sabors de primavera", on es podia gaudir de la millor cuina pallaresa, i la companyia de teatre A Galet, representava l'obra "Això no és vida" de Sergi Belbel.

Aquest any però, el típic Mercat Medieval ha canviat l'estil i s'ha transformat en el Mercat Temàtic: "Tremp, endinsa't al Pirineu Fantàstic i Llegendari", una fira de curiositats situada al centre històric de la ciutat i on també es van fer diferents exhibicions de balls exòtics, es van llegir contes per als més petits i la Casa del Sol Naixent i els gegants de Tremp van fer una cercavila per tota la localitat.

Paral·lelament, al llarg de tot el cap de setmana es va celebrar una ballada de sardanes amb la Cobla Riella d'Agramunt, es va fer el 5è concurs de Pintura Ciutat de Tremp i el concert "Boleros con sabor a Jazz", que va organitzar l'Escola Municipal de Música.

Un clàssic de la Fira de Primavera de Tremp i que, tanmateix, acostuma a passar desapercebut pels habitants del poble, és la gran exposició de vehicles que, en aquesta edició, s’ha situat a les rodalies del casc antic i que concentra un èxit creixent, any rere any, entre els visitants que vénen de fora.

Els més menuts també van poder gaudir d’una fira emocionant i divertida per les atraccions que es van instal·lar a la Plaça Catalunya.

La clausura de la Fira el diumenge a la nit va tenir loc a càrrec de la colla de diables "Lo Peirot" de Tremp amb un espectacle de foc i color.

La gran afluència de visitants va enriquir l’ambient festiu de la localitat i s’espera poder mantenir l’èxit obtingut en les properes edicions. Tremp es va omplir de curiosos visitants d'arreu de la comarca i de fora, ja que l'ambient festiu i la quantitat d'activitats i exposicions dóna molt què fer.

Per més que la fira durés només el cap de setmana, l'ambient festiu de la localitat s'ha allargat fins al dimecres 14, dia de Sant Bonifaci patró de Tremp; al qual se li ha fet una missa solemne en el seu honor i el fi de festa a acabat amb el típic ball popular de tarda.

M. BELLERA

L'ALTERNATIVA CULTURAL

La Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB ha organitzat, per als dies 7, 8 i 9 de maig, les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats on pretén apropar el món de la cultura a la universitat com a objectiu principal.Durant tres dies, a la Facultat de Ciències de la Comunicació s'hi ha convidat un munt de professionals de l'art, la narrativa, l'edició, la crítica cultural, el cinema, la música, el còmic i l'humor, per debatre, reflexionar i transmetre coneixements tant als alumnes de Comunicació o Humanitats com a qualsevol persones amb inquietuds i motivacions vers la cultura contemporània.

Durant aquests tres dies, matí i tarda s'han fet conferències i taules rodeones a la Sala de Graus de la facultat de Ciències de Comunicació i per les quals han passat diferents punts de vista sobre la cultura, el periodisme i el seu tractament.

Concretament el dijous, a les deu i mitja del matí es va fer una taula rodona amb directius i exdirectius de revistes culturals peculiars, revistes que pertanyen a l'alternativa cultural: Quimera, Ajo Blanco i Lateral.

Primer de tot la Tate Cabré va fer una presentació dels tres personatges i seguidament els va cedir la paraula. En primer lloc va parlar el Robert-Joan Cantavella, excap de redacció de Lateral, i ens va explicar què en creu del periodisme cultural, com va intrpduir-se en aquest món i els recents problemes que ha tingut amb l'SGAE, per un article que va escriure i on els va titllar de corsaris.

Després va prendre la paraula l'Òscar Fontrodona, exdirector de la revista Ajoblanco. Un personatge amb idees molt clares sobre el què és cultura i la seva expressió a partir del periodisme. Idees que l'han portat a no sentir-se còmode a cap altra secció de cultura de mitjans més convencionals, per les que ha passat després d'haver estat treballant a Ajoblanco. Finalment va fer la seva exposició en Jaime Rodríguez, director de la revista de premsa alternativa i cultural Quimera. La única de les tres que encara es manté en funcionament.

L'alternativa cultural pot arribar a ser un tipus molt bo de periodisme cultural, ja que en un país plural com el nostre pretén ser, han d'estar representats tots els col·lectius, no només els més nombrosos. El problema el trobem quan aquests col·lectius que pretenen fer periodisme cultural alternatiu es passen d'snobs i acaben ratllant la bulgaritat.

Aquest tipus de publicacions tampoc acostumen a tenir una llarga durada perquè normalment van dirigides a una minoria i no es poden permetre grans formats ni una excel·lent qualitat, ja que el seu finançament és molt reduït i quasi sempre acaba per agotar-se.

La part més interessant d'aquesta taula rodona, però, va ser el torn de preguntes finals i la discussió entre els diferents directors sobre els punts de vista diversos de la cultura.

M.BELLERA.

DIES DE DANSA

UN FESTIVAL INTERNACIONAL DE DANSA CONTEMPORÀNIA EN PAISATGES URBANS

Dies de Dansa és un projecte que forma part de les activitats culturals que es fan a Barcelona dins del GREC, el Festival d’Estiu de Barcelona, i que aquest any se celebrarà del 4 al 7 de juliol.
La iniciativa neix de l'equip de l'Associació Marató de l'Espectacle, ja que, conscient de la manca de contacte entre la dansa i el públic, l'any 1992, va crear el primer festival específic de dansa a Barcelona, anomenat Dansa al Parc, i que tenia com a particularitat presentar-se dins d'un espai seductor, una de les grans obres de l'arquitecte Antoni Gaudí: el Parc Güell.
Aquest festival va tenir els posteriors anys un èxit creixent, fet que va portar, l'any 1996, coincidint amb el IUA (XIX Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes), a l'Associació Marató de l'Espectacle a ampliar la seva proposta a altres espais de la ciutat, com el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), les Piscines Olímpiques B. Picornell o el Centre de Cultura Contemporània (CCCB). El nom del festival va ser canviat per DIES DE DANSA, que s’ha convertit en un festival que posa en moviment la ciutat.
El festival té com a principals objectius la difusió de la dansa contemporània acostant-la a un públic més ampli i generar debat i reflexió a partir del què s’entén com a espai públic, ciutadà, i la seva relació amb la dansa. També pretén ser un lloc on s’incentivi la creació. És per aquest motiu que es repta als artistes a crear en espais concrets no convencionals i es proposen diferents tallers que contin amb la participació activa d’escoles, associacions de dansa, institucions i altres festivals, amb la intenció d’implicar-los estimulant la cooperació entre entitats, el valor experimental, la recerca i la creativitat. Es vol que els diferents festivals de dansa en paisatges urbans que existeixen a nivell mundial col·laborin entre ells i es generi un intercanvi de companyies. Fins ara però, ja s’ha aconseguit la creació de Ciutats que Ballen, xarxa internacional de festivals de dansa en paisatges urbans, que actualment ja engloba 30 festivals europeus i llatinoamericans.
Dies de Dansa convida a les diferents companyies de dansa contemporània a qui veu certa qualitat coreogràfica a presentar les seves propostes, de manera que no hi ha una convocatòria oberta destinada a la selecció de companyies.
En definitiva, Dies de Dansa es tracta d’una petita mostra de les múltiples facetes de la dansa. Un recorregut per diferents espais i perspectives arquitectònicament interessants de la ciutat. Les peces són de curta durada i pretenen mantenir l’atenció d’un públic de diferents edats i procedències en tot moment.A part d’aquests espectacles diürns que duren entre 10 i 20 minuts, cada nit el Patí de les Dones del CCCB es converteix en el punt de trobada del festival, anomenat L'ESPAI EN MOVIMENT; on es fan presentacions de “solos”, vídeo projeccions, exposició de fotografies, … i tot ambientat amb música relaxant de l’estil de Chill out.

PROGRAMACIÓ orientativa: (del 4 al 7 de juliol de 2008)

DIVENDRES 4 DE JULIOL
Tarda: Circuit d'Actuacions en diferents espais de Mataró.
Nit: Actuacions i mostra de vídeo-dansa en el Espai en Moviment en el CCCB.
DISSABTE 5 DE JULIOL
Matí: Fundació Joan Miró.
Tarda: Circuit d'actuacions a Barcelona - Espacio Cultural Caixa Madrid, MACBA, CCCB – Pati de les Dones i Pati Manning.
Nit: Actuacions i mostra de vídeo-dansa en el Espai en Moviment en el CCCB.
DIUMENGE 6 DE JULIOL
Matí: Museu Picasso de Barcelona
Tarda: Caixa Fòrum.
Nit: Actuacions i mostra de vídeo-dansa en el Espai en Moviment en el CCCB
DILLUNS 7 DE JULIOL
Tarda: Circuit d'actuacions en diferents espais de Sabadell.

Vídeo de mostra del festival.

M.BELLERA

MASTER CLASS AMB ANTONI BASSAS

"Bon dia, són les 7. Comencem la nostra emissió des dels estudis de ràdio de Quito"

A l'Aula Magna de la facultat de Ciències de la Comuniació de la UAB es respira cert grau d'expectació i no només per part del gran volum d'alumnes que s'hi aplega, sinó també per professors que s'hi han acostat, com aquell qui no vol la cosa, a treure el nas.

Sense haver d'esperar gens, a les 5 en punt entra un home alt i prim a la sala, acompanyat, dels que es podrien considerar a primer cop d'ull, els seus colegues, pel tracte amigable que es tenen. Ocupen la taula frontal de l'aula i una veu resona per tota la sala. Una veu que saluda dient "bona tarda". "Bona tarda que per l'audiència de la sala es converteix en un "Bon dia, són les 7", que des de fa 14 temporades ens acompanya al llarg dels nostres matins fins a les 12 del migdia.

Antoni Bassas i tres persones més del seu equip de "El matí de Catalunya Ràdio", Marta Falguera, Víctor Correal i Montse Poblet, van venir aquest dimecres a parlar de l'elaboració del seu programa de 5 hores seguides i en rigurós directe. Però sobretot de l'elaboració d'aquest programa en unes condicions molt especials, és a dir, a mils de quilomètres dels estudis de Catalunya Ràdio, concretament de d'Equador, on l'emissió es va fer des dels estudis de la ràdio municipal de Quito i des de punts tant diversos del país com ara la selva Amazònica, on no hi ha no tan sols connexió telefònica per poder parlar dins del propi país.

Aquest esdeveniment és possible gràcies als 25 anys d'experiència de Catalunya Ràdio i del prestigi i reconeixement que ha anat agafant l'emissora autonòmica de Catalunya. Així que és una forma com una altra de celebrar el seu aniversari i demostrar fins on s'és capaç d'arribar amb constància i esforç.

Aquesta però no és la primera emissió de programa des de l'estranger, ja que fa un temps es va emetre des de Mozambic.

El què es pretén amb aquestes visites és centrar l'interés en un país que només es donaria a coneixer a través d'un conflicte o d'una desgràcia natural. Es pretén mostrar que aquests països també existeixen quan no els passa res o bé no es mostra a Occident perquè segueixen sent països molt pobres i amb greus problemes interns.
El professor de la facultat, Jaume Figueras, ha dirigit les intervencions i tres alumnes seves han presentat la conferència.

Els quatre interlocutors han anat donant les idees que tenen de la seva feina i què els ha aportat l'experiència de fer un programa en directe des de l'Equador i, conseqüentment, conèixer un país tan diferent al nostre tan a fons.

El motiu prinicipal però, de la seva estada allà és explicar la situació del país i els motius que empenyen els equatorians a deixar les seves famílies i venir a treballar a Catalunya, ja que de moment contem amb uns 100.000 equatorians instal·lats al nostre país, són la segona comunitat d'immigrants i la primera dels llatins.

Per la preparació del programa, la coordinadora, Marta Falguera, ja es va desplaçar a conèixer la zona i a establir contactes dos mesos abans de l'emissió. I uns dies abans de l'emissió ja es va desplaçar l'Antoni Bassas i la resta de l'equip, per no deixar penjada molts dies l'emissió diària des dels estudis de Catalunya Ràdio de Barcelona.

Un cop instal·lats allí es reparteixen les feines i mentre el Víctor Correal es dedica a endinsar-se en la selva amazònica, a la Montse Poblet li fan una neteja d'esperit.

Tots ells parlen molt emotivament del viatge i esperen poder fer-ne un altre. Això sí, per ells, el fet que hagi estat possible fer-ho es deu al creixement de Catalunya Ràdio durant els 25 anys que porta en actiu i no dubten a afirmar que és la ràdio de referència per Catalunya i de Catalunya.

Agraeixen molt haver estat convidats, ja que la majoria són antics alunmes de la facultat.

M.BELLERA.

PEÇA DOCUMENTAL: UNA VIDA VISCUDA A TREMP I PER TREMP

Joan Subirana i Ribera va néixer el 14 d’abril de 1920 a Senterada. És el gran de sis germans. A casa seva es dedicaven a la manufactura de gèneres de punt en aquest petit poble de muntanya. Però amb l’afany de progressar, l’any 1927, es traslladen a Tremp, la capital de la comarca, on munten el negoci familiar, una petita botiga per vendre al detall els mitjons que confecciona la mare. El Joan i els seus germans estudien amb doña Nita i canten al cor de la Basílica Parroquial. Al 1932 entra, juntament amb el seu germà Jesús, al Seminari de la Seu d’Urgell, que era un recurs molt utilitzat per les famílies sense gaires possibilitats econòmiques. És durant la seva estada al seminari quan rep el cop més fort de la seva vida, del qual mai se’n va recuperar plenament, mor la seva mare a l’edat de 38 anys. Quan acaba els seus estudis a la Seu, se’n torna cap a Tremp, on participa activament en diferents activitats del poble, juga a futbol amb el F. C. Tremp i canta a l’Orfeó. En aquesta època estudia batxillerat i ja escriu algun que altre poema, afició que no deixarà al llarg de la seva vida. La Guerra Civil però, estronca els seus estudis i al 1938 és cridat a lleves a l’exèrcit nacional i participa en els darrers mesos de la guerra, que empalmarà a fer el servei militar obligatori a Getafe i més tard a Mataró. En aquesta època el seu pare contrau matrimoni en segones núpcies amb qui serà la mare de les seves dues germanes petites.
Entre el 1945 i el 1950 treballa al negoci familiar que s’ha convertit en una petita fàbrica de gènere de punt i participi a tot un seguit d’activitats esportives, culturals i religioses de Tremp. També comença a festejar amb la Lolita de Cal Calderer, una noia de Barcelona que estiuejava a la casa familiar de Tremp i amb qui es casa el 5 de maig de 1951 i hi té dues filles i un fill. L’any 1953 obté el premi de la Fe als Jocs Florals celebrats a La Lira de Tremp i crea la revista Pallars. També participa a l’emissora de ràdio local en català i a l’esbart dansaire Francesc Pujol.La crisi de la indústria tèxtil també afecta el negoci familiar que, l’any 1964, queda convertit en una tintoreria. Aquells anys van tornar a sacsejar fortament la vida de Subirana, ja que l’any 1966 mor el seu germà i millor amic, Jesús. Amb la creació del diari Avui entra a treballar-hi com a corresponsal i al 1981 publica el primer i únic llibre de poemes Tremp Pirene. Al 1995 tanca la llista de Tremp per ERC i el 7 de febrer mor a Barcelona després d’una greu malaltia.

Peça documental.

M.BELLERA.

“JOAN SUBIRANA, EN TREMP VERSAT”

Els carrers de Tremp es van omplir durant unes hores per recordar el seu poeta i els seus versos que l’identifiquen

Semblava un dissabte al migdia com qualsevol altre però la plaça de l’ajuntament era presidida per una enorme pancarta on es podia llegir: “Joan Subirana, en Tremp versat”.
A les dotze del migdia començaven els actes organitzats en motiu de l’Homenatge al poeta Joan Subirana, a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Tremp.
Aprofitant el desè aniversari de la seva mort i sol·licitat per les nombroses entitats amb les quals havia col·laborat activament en vida i la seva família, li va ser atorgat el títol pòstum de fill adoptiu de Tremp; ja que tot i estimar aquesta ciutat com ningú, va néixer a Senterada, i no va ser fins als set anys que es va traslladar, juntament amb la seva família, a Tremp.
La planta baixa de l’Ajuntament era plena de gom a gom i es respirava un ambient molt festiu. En les diferents vitrines de l’entrada es podien veure objectes i documents sobre la vida del poeta, des de fotos amb els seus amics i família fins al mític paquet de Ducados que sempre l’acompanyava. També hi havia exposades les serigrafies fetes per l’artista Josep Moscardó, dedicades a diversos paratges de Tremp i complementades amb versos de Joan Subirana sobre aquests indrets.
En aquest mateix acte a la Sala de Plens, es va presentar una antologia on es recullen les peces més significatives de l’àmplia obra del poeta. Jordi Mir, fill d’un íntim amic de Subirana, va fer-ne la presentació amb Albert Puiggròs, que és qui ha elaborat l’antologia, i Francesc Prats que s’ha ocupat de l’edició.

Durant tota la tarda tingué lloc el correpoesia, una passejada poèticomusical pels indrets que van inspirar a Joan Subirana a l’hora de compondre la major part de la seva obra poètica. A cada parada es feia la lectura d’un dels seus poemes que parlava de l’indret.
Els encarregats de llegir els seus escrits van ser els amics amb qui compartia les hores de lleure i que eren els primers a sentir els poemes quan encara no estaven acabats. També les noves generacions de poetes de la localitat van voler recordar a Subirana amb la lectura de petites poesies seves, ja que és una de les persones que els ha inspirat a seguir amb aquest art de la paraula.
Joan Subirana, a part de demostrar la seva estimació per Tremp a través de la poesia, també ho va fer participant activament en moltes de les activitats i institucions de la població. Va ser un dels creadors, juntament amb Alfons Francès, del Club de Tennis, compongué cançons a la ciutat “Flora” (què és com ell anomenava la població a causa de la patrona, la Mare de Déu de Valldeflors) per l’Orfeó de Tremp i ballà durant anys a l’Esbart Dansaire Francesc Pujol.
Durant la tarda, aquestes associacions i altres, com ara la Casa del Sol Naixent, van afegir el seu granet de sorra a la celebració, ja que la passejada pels records de la poesia de Subirana va estar amenitzada per una cercavila del grup d’animació de la Casa del Sol Naixent i, en arribar a l’últim indret de lectura de poemes, es va poder gaudir d’una actuació de dansa a càrrec de l’Esbart Dansaire Francesc Pujol i d’un recital de cançons compostes per ell, que va interpretar l’Orfeó de Tremp.
Xavier Baulies, director de la Coral Polifònica de Tremp, va posar música i va interpretar un dels poemes de més renom del poeta trempolí, “Els tres gegants d’Abella”. Aquest poema ja va ser recollit al llibre, publicat fa vint-i-cinc anys, “Trempirene”. Únic recopilatori de l’obra del poeta fins a l’actual publicació de l’antologia “En Tremp Versat” , on apareixen poemes que no havien estat mai editats fins ara.La gent de la població que el va conèixer en vida, el recorda passejant tot sovint pel poble amb americana, la mà dreta a la butxaca dels pantalons i un cigarret a l’esquerra. Durant aquest dia els va semblar tornar-lo ha veure. Aquest és el fet que mostra que la seva presència encara segueix viva dins els records de la població.

Crònica.

M.BELLERA.

RISTO MEJIDE: VERGONYA TELEVISIVA

Risto Mejide: «La estupidez es como la halitosis, o como una falta de ortografía. La sufre todo el mundo, menos quien la comete»

Aquesta és només una de les múltiples frases que conté el nou llibre del publicista que es banta d'haver fracassat en el seu ofici de forma convencional, i que torna a formar part del jurat de la nova edició d'Operación Triunfo.

En la societat que vivim actualment hi ha una gran valoració pel triomf personal, per l’egocentrisme i la individualitat. Hi ha una necessitat imperial per ser quelcom reconegut i així poder haver dit que s’ha fet alguna cosa a la vida. Es creu que el reconeixement, de vés a saber qui o què, et porta pòdium més alt. I com més sol s’estigui o més desgraciat se sigui en aquesta aventura que s’equipara a un safari dels exploradors de segles passats per la selva, més gran serà el reconeixement.

Si abans es miraven sèries novel·lades i concursos de vocabulari i es criticava la societat americana pel seu contingut televisiu sensacionalista, ara els doblem les edicions de programes de l’estil de Superviventes, Gran Hermano, Fama, Operación Triunfo, ...

I el més greu de tot és la dinàmica que segueixen aquests programes. Com més desagradables i mal educats siguin els presentadors i participants, més audiència tenen.

Risto Mejide és l'exemple més vivent d'aquesta degradació qualitativa que ofereixen els mitjans, sobretot l'audiovisual. Una persona que escriu un llibre sobre la seva filosofia de vida, dient que és la seva pròpia filosofia però menyspreant a qui no la segueix, a qui és diferent o, més ben dit, a qui no és ell, no crec que hagi de ser un model a saguir per la massa de la societat.

Un llibre que ell mateix ens diu que no ofereix res, però que d'aquesta manera pretén ser la forma de màrqueting que té. Aquesta indiferència vers el propi treball creu que és el llançament cap a l'èxit, o el què és el mateix, cap a les ventes i els guanys. El títol ja és molt suggerent: El pensamiento negativo. Piensa mal y acertarás. Amb això no vull dir que hi hagi coses sobre les que no pugui tenir raó, però no crec que sigui la forma d'expressar-ho, simplement perquè hi ha un despreci evident i gratuït cap a tot el convencional.

Què en treu de tot aquesta parafernàlia?

Personalment crec que tansols es tracta d'una forma vulgar de cridar l'atenció i, conseqüentment, d'aconseguir fama i "prestigi" si és que així es pot anomenar. És un personatge conegut però, de quina forma?

Pot una persona que es dedica a ridiculitzar públicament i sense cap mena d'educació a persones que van a un programa de televisió fer-se tan popular sense un volum de crítiques massa considerable?

Però el més greu de tot és que l'audiència puja a mesura que ell augmenta els seus insults. On hem arribat? I les persones encara tenen la poca dignitat com per continuar presentant-se a aquests programes i deixar despreciar per individus com aquest. És que ja no sabem on estan els límits de l'educació o és que l'afany per la fama ho supera tot?

En definitiva, jo només puc dir que, per mi, comprar el llibre d'aquest publicista és reafirmar-lo en la seva pròpia glòria. I justificar-li els seus insults vers persones que, per altra banda no em fan pena, es deixen insultar.

M. BELLERA.