martes, 22 de abril de 2008

PEÇA DOCUMENTAL: UNA VIDA VISCUDA A TREMP I PER TREMP

Joan Subirana i Ribera va néixer el 14 d’abril de 1920 a Senterada. És el gran de sis germans. A casa seva es dedicaven a la manufactura de gèneres de punt en aquest petit poble de muntanya. Però amb l’afany de progressar, l’any 1927, es traslladen a Tremp, la capital de la comarca, on munten el negoci familiar, una petita botiga per vendre al detall els mitjons que confecciona la mare. El Joan i els seus germans estudien amb doña Nita i canten al cor de la Basílica Parroquial. Al 1932 entra, juntament amb el seu germà Jesús, al Seminari de la Seu d’Urgell, que era un recurs molt utilitzat per les famílies sense gaires possibilitats econòmiques. És durant la seva estada al seminari quan rep el cop més fort de la seva vida, del qual mai se’n va recuperar plenament, mor la seva mare a l’edat de 38 anys. Quan acaba els seus estudis a la Seu, se’n torna cap a Tremp, on participa activament en diferents activitats del poble, juga a futbol amb el F. C. Tremp i canta a l’Orfeó. En aquesta època estudia batxillerat i ja escriu algun que altre poema, afició que no deixarà al llarg de la seva vida. La Guerra Civil però, estronca els seus estudis i al 1938 és cridat a lleves a l’exèrcit nacional i participa en els darrers mesos de la guerra, que empalmarà a fer el servei militar obligatori a Getafe i més tard a Mataró. En aquesta època el seu pare contrau matrimoni en segones núpcies amb qui serà la mare de les seves dues germanes petites.
Entre el 1945 i el 1950 treballa al negoci familiar que s’ha convertit en una petita fàbrica de gènere de punt i participi a tot un seguit d’activitats esportives, culturals i religioses de Tremp. També comença a festejar amb la Lolita de Cal Calderer, una noia de Barcelona que estiuejava a la casa familiar de Tremp i amb qui es casa el 5 de maig de 1951 i hi té dues filles i un fill. L’any 1953 obté el premi de la Fe als Jocs Florals celebrats a La Lira de Tremp i crea la revista Pallars. També participa a l’emissora de ràdio local en català i a l’esbart dansaire Francesc Pujol.La crisi de la indústria tèxtil també afecta el negoci familiar que, l’any 1964, queda convertit en una tintoreria. Aquells anys van tornar a sacsejar fortament la vida de Subirana, ja que l’any 1966 mor el seu germà i millor amic, Jesús. Amb la creació del diari Avui entra a treballar-hi com a corresponsal i al 1981 publica el primer i únic llibre de poemes Tremp Pirene. Al 1995 tanca la llista de Tremp per ERC i el 7 de febrer mor a Barcelona després d’una greu malaltia.
Peça documental.
M.BELLERA.

“JOAN SUBIRANA, EN TREMP VERSAT”

Els carrers de Tremp es van omplir durant unes hores per recordar el seu poeta i els seus versos que l’identifiquen

Semblava un dissabte al migdia com qualsevol altre però la plaça de l’ajuntament era presidida per una enorme pancarta on es podia llegir: “Joan Subirana, en Tremp versat”.
A les dotze del migdia començaven els actes organitzats en motiu de l’Homenatge al poeta Joan Subirana, a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Tremp.
Aprofitant el desè aniversari de la seva mort i sol·licitat per les nombroses entitats amb les quals havia col·laborat activament en vida i la seva família, li va ser atorgat el títol pòstum de fill adoptiu de Tremp; ja que tot i estimar aquesta ciutat com ningú, va néixer a Senterada, i no va ser fins als set anys que es va traslladar, juntament amb la seva família, a Tremp.
La planta baixa de l’Ajuntament era plena de gom a gom i es respirava un ambient molt festiu. En les diferents vitrines de l’entrada es podien veure objectes i documents sobre la vida del poeta, des de fotos amb els seus amics i família fins al mític paquet de Ducados que sempre l’acompanyava. També hi havia exposades les serigrafies fetes per l’artista Josep Moscardó, dedicades a diversos paratges de Tremp i complementades amb versos de Joan Subirana sobre aquests indrets.
En aquest mateix acte a la Sala de Plens, es va presentar una antologia on es recullen les peces més significatives de l’àmplia obra del poeta. Jordi Mir, fill d’un íntim amic de Subirana, va fer-ne la presentació amb Albert Puiggròs, que és qui ha elaborat l’antologia, i Francesc Prats que s’ha ocupat de l’edició.

Durant tota la tarda tingué lloc el correpoesia, una passejada poèticomusical pels indrets que van inspirar a Joan Subirana a l’hora de compondre la major part de la seva obra poètica. A cada parada es feia la lectura d’un dels seus poemes que parlava de l’indret.
Els encarregats de llegir els seus escrits van ser els amics amb qui compartia les hores de lleure i que eren els primers a sentir els poemes quan encara no estaven acabats. També les noves generacions de poetes de la localitat van voler recordar a Subirana amb la lectura de petites poesies seves, ja que és una de les persones que els ha inspirat a seguir amb aquest art de la paraula.
Joan Subirana, a part de demostrar la seva estimació per Tremp a través de la poesia, també ho va fer participant activament en moltes de les activitats i institucions de la població. Va ser un dels creadors, juntament amb Alfons Francès, del Club de Tennis, compongué cançons a la ciutat “Flora” (què és com ell anomenava la població a causa de la patrona, la Mare de Déu de Valldeflors) per l’Orfeó de Tremp i ballà durant anys a l’Esbart Dansaire Francesc Pujol.
Durant la tarda, aquestes associacions i altres, com ara la Casa del Sol Naixent, van afegir el seu granet de sorra a la celebració, ja que la passejada pels records de la poesia de Subirana va estar amenitzada per una cercavila del grup d’animació de la Casa del Sol Naixent i, en arribar a l’últim indret de lectura de poemes, es va poder gaudir d’una actuació de dansa a càrrec de l’Esbart Dansaire Francesc Pujol i d’un recital de cançons compostes per ell, que va interpretar l’Orfeó de Tremp.
Xavier Baulies, director de la Coral Polifònica de Tremp, va posar música i va interpretar un dels poemes de més renom del poeta trempolí, “Els tres gegants d’Abella”. Aquest poema ja va ser recollit al llibre, publicat fa vint-i-cinc anys, “Trempirene”. Únic recopilatori de l’obra del poeta fins a l’actual publicació de l’antologia “En Tremp Versat” , on apareixen poemes que no havien estat mai editats fins ara.La gent de la població que el va conèixer en vida, el recorda passejant tot sovint pel poble amb americana, la mà dreta a la butxaca dels pantalons i un cigarret a l’esquerra. Durant aquest dia els va semblar tornar-lo ha veure. Aquest és el fet que mostra que la seva presència encara segueix viva dins els records de la població.


Crònica.

M.BELLERA.

miércoles, 16 de abril de 2008

RISTO MEJIDE: VERGONYA TELEVISIVA

Risto Mejide: «La estupidez es como la halitosis, o como una falta de ortografía. La sufre todo el mundo, menos quien la comete»

Aquesta és només una de les múltiples frases que conté el nou llibre del publicista que es banta d'haver fracassat en el seu ofici de forma convencional, i que torna a formar part del jurat de la nova edició d'Operación Triunfo.

En la societat que vivim actualment hi ha una gran valoració pel triomf personal, per l’egocentrisme i la individualitat. Hi ha una necessitat imperial per ser quelcom reconegut i així poder haver dit que s’ha fet alguna cosa a la vida. Es creu que el reconeixement, de vés a saber qui o què, et porta pòdium més alt. I com més sol s’estigui o més desgraciat se sigui en aquesta aventura que s’equipara a un safari dels exploradors de segles passats per la selva, més gran serà el reconeixement.

Si abans es miraven sèries novel·lades i concursos de vocabulari i es criticava la societat americana pel seu contingut televisiu sensacionalista, ara els doblem les edicions de programes de l’estil de Superviventes, Gran Hermano, Fama, Operación Triunfo, ...

I el més greu de tot és la dinàmica que segueixen aquests programes. Com més desagradables i mal educats siguin els presentadors i participants, més audiència tenen.

Risto Mejide és l'exemple més vivent d'aquesta degradació qualitativa que ofereixen els mitjans, sobretot l'audiovisual. Una persona que escriu un llibre sobre la seva filosofia de vida, dient que és la seva pròpia filosofia però menyspreant a qui no la segueix, a qui és diferent o, més ben dit, a qui no és ell, no crec que hagi de ser un model a saguir per la massa de la societat.

Un llibre que ell mateix ens diu que no ofereix res, però que d'aquesta manera pretén ser la forma de màrqueting que té. Aquesta indiferència vers el propi treball creu que és el llançament cap a l'èxit, o el què és el mateix, cap a les ventes i els guanys. El títol ja és molt suggerent: El pensamiento negativo. Piensa mal y acertarás. Amb això no vull dir que hi hagi coses sobre les que no pugui tenir raó, però no crec que sigui la forma d'expressar-ho, simplement perquè hi ha un despreci evident i gratuït cap a tot el convencional.

Què en treu de tot aquesta parafernàlia?

Personalment crec que tansols es tracta d'una forma vulgar de cridar l'atenció i, conseqüentment, d'aconseguir fama i "prestigi" si és que així es pot anomenar. És un personatge conegut però, de quina forma?

Pot una persona que es dedica a ridiculitzar públicament i sense cap mena d'educació a persones que van a un programa de televisió fer-se tan popular sense un volum de crítiques massa considerable?

Però el més greu de tot és que l'audiència puja a mesura que ell augmenta els seus insults. On hem arribat? I les persones encara tenen la poca dignitat com per continuar presentant-se a aquests programes i deixar despreciar per individus com aquest. És que ja no sabem on estan els límits de l'educació o és que l'afany per la fama ho supera tot?

En definitiva, jo només puc dir que, per mi, comprar el llibre d'aquest publicista és reafirmar-lo en la seva pròpia glòria. I justificar-li els seus insults vers persones que, per altra banda no em fan pena, es deixen insultar.

M. BELLERA.

miércoles, 9 de abril de 2008

El Govern ha de comprar art amb diner públic?

Un dilema que avarca el món cultural és el paper que representa el Govern dins del moviment mercantil d'obres d'art.
La gent veu molt bé que els museus d'arreu del territori estiguin farcits d'exposicions temporals o permanents de col·leccions d'art valuosíssimes, que siguin reconegudes i visitades per persones de tots els indrets del món. I la veritat és que gaudir d'un patrimoni d'aquestes característiques dins del teu país és tot un orgull per aquelles persones amants de l'art o de la col·lecció que es té.

Però qui ha de pagar les quantitats milionàries que valen aquestes obres?

La resposta més senzilla és dir que l'Estat pagui i adquireixi aquestes obres perquè la seva població en pugui gaudir. Les obres comprades seran exposades en museus i aquesta població en podrà gaudir pagant el preu de l'entrada corresponent als museus.
El què potser no es té en compte és que els diners amb què l'Estat paga les obres provenen del pressupost dels impostos que es dedica a Cultura, impostos que paga la població. De forma que les obres d'art són propietat de la gent. De la gent que torna a pagar per veure-les als museus. A més a més, no tothom té els mateixos gustos per l'art ni a tothom li agrada l'art. És un número reduït de població el quà visita normalment museus i exposicions a part de les escoles i instituts que hi porten els alumnes. Segurament hi ha part de la població que preferiria que aquests diners es destinessin a altres finalitats com la construcció de vies de comunicació, etc.
Si aquesta solució no ens convenç però, ens queda una altra via d'accés a les obres. És una política més liberal, però amb certes lleis que la regulin es pot garantir que les obres no s'escampin per arreu del món sense control i que es quedin al país, tema que preocupa molt. Es tracta de vendre les obres a associacions privades o famílies col·leccionistes, el mecenatge de la família Thyssen n'és un bon exemple, amb les garanties i condicions que s'acordin. Amb aquesta idea, perquè la població en pugui gaudir en els museus públics, l'Estat llogarà les obres temporalment a les persones que en són propietaràries i, lògicament, aquest cost serà molt inferior que el que suposaria adquirir-les en propietat.
També queda la solució de l'accés a les col·leccions privades a través de les exposicions que fan les mateixes associacions o propietaris de les obres.

Perquè si és l'Estat qui adquireix les obres, qui decideix quines es compren i quines no?
Això, a part d'afectar a la valoració artística de l'obra, també afecta a l'hora de les valoracions econòmiques, ja que quan una col·lecció finita d'un artista es posa a la venta, a mesura que aquesta es va venent, la resta puja de preu. Així que ens trobem dins una roda. Com més art es vol més car és aquest. Així que és difícil parar aquest cercle viciós en el què hem entrat. És un peix que es mossega la cua.

M. BELLERA.

miércoles, 2 de abril de 2008

MALA VIDA

Una fotografia amb alta resolució de la crònica negra

Carles Quílez i Lázaro va néixer a Barcelona l'any 1966, actualment és el cap de la secció de Tribunals i Policia de la Cadena SER a Barcelona. Està llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB i diplomat en periodisme jurídic per la UAM. A part de la seva feina com a periodista, també és escriptor de llibres com: Atracadores (Cossetània, 2002) i Asalto a la Virreina (Grijalbo, 2004), aquest últim amb la col·laboració d'Andreu Martín. El 2003 fou finalista del premi internacional «Rodolfo Walsh» de la «Semana Negra» de Gijón. És un veterà periodista de la cadena Ser i treballa amb els temes de societat, aquest és el motiu que el porta al tipus d'escriptura que fa, ja que tots els seus llibres són realistes basats en la informació que ell pot obtenir a través del seguiment de les diferents informacions que el rodegen en el seu dia a dia.
Aquest any 2008 ha presentat un nou llibre Mala Vida. Historias de atracadores y asesinos, és un llibre basat en set històries de criminals de carn i ossos que han existit en el nostre país durant els darrers anys. Però el què fa que la obra destaqui, surti de la rutina literària, són els personatges; són personatges reals desmaquillats, tan delinqüents com policies deixen de banda la corassa que els protegeix i desvetllen les seves històries sense pressió burocràtica, sense amenaces, només perquè algú vol escoltar la seva història i ells la volen explicar.

El llibre es va presentar a principis d'any però l'autor ha vingut a la Universitat Autònoma de Barcelona a donar una conferència sobre la seva feina i l'elaboració del llibre, juntament amb l'exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el fiscal José María Mena, a qui li ha tocat viure molt d'aprop el tema i qui li ha ofert sempre facilitats per fer el llibre.
En aquesta conferència, el periodista ha centrat gran part de l'atenció en les múltiples possibilitats de joc que dóna un llibre en comparació amb la notícia estricta. Ell creu que en el periodisme la importància rau en les dades, en el fet noticiós, tot i que no és bo centrar-se només en les fonts oficials. Mentre que al llibre les emocions i els sentiments poden aflorar dels personatges formen una part del contingut.
Quílez està content del seu ofici com a periodista fins al punt que ha dit: "si tornés a néixer, m'agradaria treballar en aquesta cadena i en aquesta secció". Però també ha reconegut que no és la millor època per als periodistes emergents, ja que es vol exercir molt control sobre la informació, sobretot de caràcter social: "no corren buenos tiempos para el rock and roll".
Al vídeo que ha passat durant la conferència s'ha pogut veure la transparència de què parlava sobre a l'hora d'explicar els personatges del llibre les seves vivències, ja que són persones que ha entrevistat per fer-lo i amb les que ha parlat de tu a tu.

El fiscal Mena, que ha fet el pròleg del llibre, no comparteix la opinió tan pessimista del periodisme. Creu que són necessaris i que amb esforç, humilitat i sacrifici es pot arribar a ser un bon periodista. Que, al cap i a la fi, tenen el control de la forma com la informació ha de ser transmessa per a què aquesta arribi al receptor.
Els anys que porta treballant en aquest àmbit li ha fet creure un una possibilitat de reincersió social dels presos. No creu que la presó hagi de convertir-se en un abocador de desfetes humanes, tot i que la reicerció no s'aconsegueixi amb tots els presos. Per a ell la justícia espanyola condemna equitativament els delictes i recalca que és un dels països d'Europa amb la severitat punitiva més alta.
Califica el llibre com relat amb immediatesa i senzillesa d'una realitat tenebrosa, ja que es tracta d'una realitat que conviu entre nosaltres.
És la història sobre els perdedors, ja que el crim, tard o d'hora, passa factura.
Es tracta d'una fotografia d'alta resolució de la crònica negra.



  • Títol: Mala Vida.

  • Autor: Carles Quilez.

  • Any: 2008.

  • Editorial: Aguilar.


M. BELLERA.