Un dilema que avarca el món cultural és el paper que representa el Govern dins del moviment mercantil d'obres d'art.La gent veu molt bé que els museus d'arreu del territori estiguin farcits d'exposicions temporals o permanents de col·leccions d'art valuosíssimes, que siguin reconegudes i visitades per persones de tots els indrets del món. I la veritat és que gaudir d'un patrimoni d'aquestes característiques dins del teu país és tot un orgull per aquelles persones amants de l'art o de la col·lecció que es té.
Però qui ha de pagar les quantitats milionàries que valen aquestes obres?
La resposta més senzilla és dir que l'Estat pagui i adquireixi aquestes obres perquè la seva població en pugui gaudir. Les obres comprades seran exposades en museus i aquesta població en podrà gaudir pagant el preu de l'entrada corresponent als museus.
El què potser no es té en compte és que els diners amb què l'Estat paga les obres provenen del pressupost dels impostos que es dedica a Cultura, impostos que paga la població. De forma que les obres d'art són propietat de la gent. De la gent que torna a pagar per veure-les als museus. A més a més, no tothom té els mateixos gustos per l'art ni a tothom li agrada l'art. És un número reduït de població el quà visita normalment museus i exposicions a part de les escoles i instituts que hi porten els alumnes. Segurament hi ha part de la població que preferiria que aquests diners es destinessin a altres finalitats com la construcció de vies de comunicació, etc.
Si aquesta solució no ens convenç però, ens queda una altra via d'accés a les obres. És una política més liberal, però amb certes lleis que la regulin es pot garantir que les obres no s'escampin per arreu del món sense control i que es quedin al país, tema que preocupa molt. Es tracta de vendre les obres a associacions privades o famílies col·leccionistes, el mecenatge de la família Thyssen n'és un bon exemple, amb les garanties i condicions que s'acordin. Amb aquesta idea, perquè la població en pugui gaudir en els museus públics, l'Estat llogarà les obres temporalment a les persones que en són propietaràries i, lògicament, aquest cost serà molt inferior que el que suposaria adquirir-les en propietat.
També queda la solució de l'accés a les col·leccions privades a través de les exposicions que fan les mateixes associacions o propietaris de les obres.
Perquè si és l'Estat qui adquireix les obres, qui decideix quines es compren i quines no?
Això, a part d'afectar a la valoració artística de l'obra, també afecta a l'hora de les valoracions econòmiques, ja que quan una col·lecció finita d'un artista es posa a la venta, a mesura que aquesta es va venent, la resta puja de preu. Així que ens trobem dins una roda. Com més art es vol més car és aquest. Així que és difícil parar aquest cercle viciós en el què hem entrat. És un peix que es mossega la cua.
M. BELLERA.
Però qui ha de pagar les quantitats milionàries que valen aquestes obres?
La resposta més senzilla és dir que l'Estat pagui i adquireixi aquestes obres perquè la seva població en pugui gaudir. Les obres comprades seran exposades en museus i aquesta població en podrà gaudir pagant el preu de l'entrada corresponent als museus.
El què potser no es té en compte és que els diners amb què l'Estat paga les obres provenen del pressupost dels impostos que es dedica a Cultura, impostos que paga la població. De forma que les obres d'art són propietat de la gent. De la gent que torna a pagar per veure-les als museus. A més a més, no tothom té els mateixos gustos per l'art ni a tothom li agrada l'art. És un número reduït de població el quà visita normalment museus i exposicions a part de les escoles i instituts que hi porten els alumnes. Segurament hi ha part de la població que preferiria que aquests diners es destinessin a altres finalitats com la construcció de vies de comunicació, etc.
Si aquesta solució no ens convenç però, ens queda una altra via d'accés a les obres. És una política més liberal, però amb certes lleis que la regulin es pot garantir que les obres no s'escampin per arreu del món sense control i que es quedin al país, tema que preocupa molt. Es tracta de vendre les obres a associacions privades o famílies col·leccionistes, el mecenatge de la família Thyssen n'és un bon exemple, amb les garanties i condicions que s'acordin. Amb aquesta idea, perquè la població en pugui gaudir en els museus públics, l'Estat llogarà les obres temporalment a les persones que en són propietaràries i, lògicament, aquest cost serà molt inferior que el que suposaria adquirir-les en propietat.
També queda la solució de l'accés a les col·leccions privades a través de les exposicions que fan les mateixes associacions o propietaris de les obres.
Perquè si és l'Estat qui adquireix les obres, qui decideix quines es compren i quines no?
Això, a part d'afectar a la valoració artística de l'obra, també afecta a l'hora de les valoracions econòmiques, ja que quan una col·lecció finita d'un artista es posa a la venta, a mesura que aquesta es va venent, la resta puja de preu. Així que ens trobem dins una roda. Com més art es vol més car és aquest. Així que és difícil parar aquest cercle viciós en el què hem entrat. És un peix que es mossega la cua.
M. BELLERA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario