Publicitat involuntària pel darrer llibre de Pep Coll

El rector de Tremp critica Les senyoretes de Lourdes i aconsegueix l’efecte contrari

Joan Antoni Mateo, mossèn de Tremp, va titllar l’últim premi Sant Jordi, Les senyoretes de Lourdes, d’”irrespectuós” amb l’església i va animar als seus feligresos, a través del full dominical, a no anar a la presentació del llibre, que va tenir lloc a la nova biblioteca del municipi el passat dimecres.
Aquesta crida al boicot de l’escriptor local, Pep Coll, va tenir un efecte totalment contrari, ja que la presentació del llibre va gaudir d’una assistència massiva i, el mateix matí en què va sortir l’escrit al full dominical, es va esgotar el llibre a totes les llibreries del poble.

Les senyoretes de Lourdes és una novel·la, és a dir, no fa falta que sigui un escrit totalment basat en la realitat, ja que el mateix autor descriu una novel·la com quelcom on s’hi introdueix ficció, que tracta sobre la vida de Bernardette Soubirous, la nena que l’any 1858 va assegurar que havia vist una senyoreta amb un vestit blanc en una cova propera al poble. De bon principi, els veïns de Lourdes van interpretar aquesta aparició de maneres diferents: una fada de les que habitaven la cova, l’esperit d’una beata morta feia uns mesos, que s’havien despertat els dimonis ancestrals de la muntanya, i fins i tot s’ironitzava assegurant que el suposat fantasma era la dona del farmacèutic que s’havia citat amb el seu amant. Qui no teoritzava era l'única vident, una humil adolescent asmàtica que es referia a l’aparició com a Allò. Fins a les últimes visions, quan acudien milers de pelegrins a la cova, la nena no va acceptar, després que un sacerdot de Lourdes li suggerís, que era la Mare de Déu. En realitat, aquella primavera, allò que va despertar les visions de Bernadette van ser les il·lusions i els desenganys, les enveges i els odis, l’ambició de diners i de poder. Pep Coll reconstrueix els orígens del santuari més important del catolicisme i retrata amb vigor cadascun dels personatges històrics implicats en les aparicions. Ens acosta al drama terrible d’una nena malalta que es volia amagar de les multituds i que no se’n va sortir. Ni en vida, ni un cop morta.

Pep Coll no és el primer xoc que té amb l’església, ja que l’any 1997 se li va prohibir presentar una obra sobre Santa Maria d’Àneu a l’església homònima. I s’ha dirigit a mossèn Mateo com a “passat de moda” i l’ha situat en “l‘època que l’església tenia una llista negra de llibres”.
Altres escriptors han considerat el fet anecdòtic i fins i tot bo, perquè ha estat una forma de rebre publicitat i, fins i tot, Maria Barbal, també escriptora local, creu que és bo perquè demostra que també els sacerdots llegeixen la novel·la.Per la seva banda, el bisbat s’ha defensat dient que això tan sols és l’opinió d’un rector i no pas la de tot el clergat.

M.BELLERA.

TEBEOSFERA: LA HISTÒRIA DEL CÒMIC DIGITALITZADA

Si la màgia del còmic era passar pàgines i més pàgines repletes de vinyetes amb dibuixos elaboradíssims però de traços ràpids i incomplets; ara la màgia està en trobar totes aquelles sèries exhaurides als quioscos, que moltes ja són peces valuosíssimes guardades amb gran recel per col·leccionistes , a la xarxa. Doncs sí, a internet hi ha cabuda per tot.
Tebeosfera és una pàgina web que s’està construint amb la finalitat d’englobar totes aquelles peces de còmics que es puguin arribar a trobar.
La pàgina està en construcció però pretén tenir més de 200.000 entrades sobre el còmic.
S’està digitalitzant totes les col·leccions que es poden i pretén ser una mena d’hemeroteca dedicada al món de les vinyetes.
Personalment crec que és una gran idea, ja que si tothom coincideix que la digitalització és el futur de la nostra societat, per conservar la història, quina és la millor forma sinó digitalitzant-la?Ara la iniciativa ha sorgit dins del moviment del còmic, però crec que estaria bé que s’apliqués també a altres camps. Les bases de dades digitals són una gran eina per la conservació i classificació de la informació que ens poden arribar a ser molt útils. De forma que és del tot necessari l’emmagatzematge de la informació, ja que cada dia aquesta va en augment.

M.BELLERA.

EL BLOG DEL JORDI

Aquest blog pertany al Jordi Aragó, un noi de les terres de Lleida.
No és un blog que tingui moltes entrades, però les que té marquen una personalitat molt pròpia i forta. No tracta temes que algú podria tatxar de “convencionals”, sinó que ha adaptat el blog al seu estil de vida i a la seva forma de pensar.
Ens queda clar que és molt aficionat a la lectura i això marca la seva forma d’escriure. On podem veure que deixa anar tranquil·lament el què pensa.
Té un disseny molt senzill però que va molt d’acord amb la el contingut del blog.
Les imatges no hi predominen massa però tampoc crec que per alguns temes que tracta hagin de ser necessàries. Els textos són suficientment clars com per entendre què ens vol dir i perquè ho fa així.

Si algú en vol saber més es pot passar per http://www.jordiarago.blogspot.com/

M.BELLERA.

EL BLOG DEL XAVI

El Xavi Calvó és un noi de Sabadell, cosa que es pot deduir o, almenys, intuir pels seus escrits i la seva agenda cultural. Un exemple n’és el text sobre el Mediavalia de Sabadell.
Els seu blog m’ha cridat l’atenció perquè té un gran nombre d’entrades i totes són molt variades, no se centra només a la seva ciutat, sinó que avarca tot el territori barceloní. Podem veure que li agrada llegir, ja que hi ha vàries entrades sobre llibres i sempre hi afegeix el toc personal amb algun comentari.
El disseny global del blog m’ha recordat molt al de l’Helena Ges (blog comentat anteriorment) i tornaré a dir que trobo que és un disseny molt alegre i ben estructurat, ja que facilita trobar les coses dins del blog i en fa una lectura amena.
Les imatges complementen els textos i la seva agenda és molt extensa.En definitiva, l’he triat perquè crec que sap donar un toc personal a tots els escrits i l’he trobat distret de llegir.

Sempre es pot visitar a la direcció http://www.bitsculturals.blogspot.com/

M.BELLERA.

EL BLOG DE L’HELENA

El blog de l’Helena Ges l’he elegit perquè m’ha semblat molt interessant la temàtica tractada. A part dels temes que proposa el professor a classe, l’Helena ha centrat el seu blog cultural a la seva població: Tona. Una petita localitat al costat de Vic de la qual hem pogut conèixer el seu gran moviment cultural a través d’aquest blog.
Aquesta centralització tan local del blog i l’apartat de dansa, que és un dels temes amb més entrades del blog, són els dos fets pels quals he elegit principalment fer-ne el comentari. Ja que normalment no es troba molta informació sobre dansa i, en canvi, a Tona sembla ser un tema recurrent.
Per altra banda també considero que hi ha molta activitat al blog, ja que les actualitzacions són constants i el disseny, amb l’ajuda de les fotografies, fa que sigui atractiu a la vista i molt entenedor.

Finalment dir que els textos estan elaborats i no cansen de llegir.

El podem trobar a http://www.helenages.blogspot.com/

M.BELLERA.

"CULTOS HASTA LA NÁUSEA"

Aquest és el títol que porta un aticle d'opinió del diari El País escrit per Félix Azúa el dia 10 de maig d'aquest any.

Es tracta ni més ni menys que d'un article que pretén parlar de cultura i de l'ús que se'n fa. No diré que és un article fàcil de llegir, ja que a primer cop d'ull un és capaç de desxifrar la meitat de les frases que hi apareixen. Però deixant de banda aquest ínfim detall, faré un breu resum del què he pogut captar.

Per Azúa la cultura és el millor mètode per formar masses però també sembla que no estigui gaire d'acord en dir que la cultura és l'únic en les nostres vides, ja que ho compara amb el paper de la religió en temps passats. No creu en la democràcia cultural que predica Brossat i pensa que les campanyes culturals de les nacionalitats són un "component imperialista".

A partir d'aquí diré que:

- no crec que la cultura sigui l'únic en les nostres vides perquè si ens agafem a la definició de què cultura és tot allò que hom ho consideri com a tal, podem dir que per a cadascú el terme té les seves pròpies connotacions. En fem una definició subjeciva, ja que la paraula pot englobar molts aspectes. Si per l'autor, la paraula s'ha convertit en la única representació del seu món, no vol dir que per tothom hagi de ser el mateix.

- no crec que les anomenades campanyes culturals de les nacionalitats siguin un component imperialista. Sinó ben al contrari, és una descentralització de la cultura. Les nacionalitats poden considerar tenir o no una cultura diferenciada, però si és així, tenen tot el dret de voler conservar-la i treure-la a la llum com ho farà la cultura dominant; sinó no podem parlar de democràcia perquè estem privant el dret d'expressió. I, lògicament, per fer-ho, necessitarà capital, ja que vivim en una societat en la qual és necessari, per això i per altres coses, i si per les altres coses no és dolent, no té perquè ser-ho en aquest sentit. Al cap i a la fi, la cultura dominant també fa ús de capital per expressar-se.

- no crec, referent al capital, que cultura sigui capital com a tal. Crec que és necessari per la societat on vivim que es regeixi per diner igual que ho fan tots els altres aspectes de la societat. No serà diferent i es regirà per l'aire que respirem. Un projecte cultural sorgeix perquè darrera hi ha un projecte personal, però aquest, per poder sortir a la llum s'ha d'alimentar, i el seu aliment és el capital, inversions i subvencions, ja siguin de privats o d'institucions públiques. L'empresari cultural, com a un empresari més que és, té dret a obtenir beneficis. Si bé penso que en alguns casos no ens podem regir en el tema cultural per una total economia de mercat, sí que crec que hi ha empreses culturals que funcionen millor que altres i que conseqüentment els beneficis són majors.Crec que l'Estat ha de gestionar i tenir lleis sobre cultura i la seva protecció, però, podria l'Estat carregar amb tot el pes que suposa mantenir la cultura? (aquí refererint-me més a art).

- perquè un últim matís que vull fer és: cultura no és només quadres, obres arquitectòniques i escultures. Cultura també inclou la història i les tradicions d'una societat, la seva vida diària i la seva forma d'organització, tan política com econòmica.

M.BELLERA.

EL BLOG DE LA MARTINA

La Martina és una noia de Mallorca però que viu a Barcelona durant el calendari escolar. Aquest fet queda reflectit a l'agenda cultural del seu blog, ja que la majoria d'actes tenen lloc a la ciutat comtal.

Crec que és un blog molt variat perquè registra un nombre molt variat d'etiquetes. Això sí, les entrades més abundants corresponen a l'etiqueta lectura.

La majoria dels textos són d'una llargària semblant i, tot i que poden arribar a semblar molt extensos, no es fan pesats de llegir, ja que estan escrits de tal forma que són molt entenedors i dinàmics.

El format que segueix sobre el fons negre i la lletra blanca fa que el contrast no compliqui la lectura. També, pel que fa al format, trobo molt interessant el títol posat enfront de la pàgina, que és el primer que es veu a l'entrar, seguit de la descripció de què hi ha al blog a partir d'una descripció que fa de la pòpia autora de cultura, ja que de bon principi tohom sap què es trobarà a continuació. Podríem dir que una estructura senzilla però entenedora.

Penso que és interessant aquest blog perquè, a part de fer un repàs sobre tot d'aspectes que considera culturals, també deixa entreveure els seus gustos i aficions.

Sempre s'hi pot fer una ullada a http://martinaramis.blogspot.com/

M.BELLERA.

Casal Cultural de Tremp: entitat cultural

El Casal fou fundat sota els auspicis de l’església com a sindicat agrícola el 1929, funció que no va arribar a fer mai, i tot just creat es va construir un local social amb sala per a espectacles situat al bell mig del Prat de Sullà que començava a ser urbanitzat.
En un principi portava el nom de “Sindicato Agrícola Católico- Cultural” de Tremp, aquest sindicat té un marcat caire religiós i la “junta censora” estava formada per membres del clergat i per pares de família de marcada religiositat. Posteriorment, el nom va ser substituït per “Casal Popular de Cultura” que amb els anys va passar a denominar-se “Casal Catòlic Cultural” i que ha perdurat durant tot el segle XX fins a l’any 2000, que en motiu de la renovació d’estatuts per adaptar-los a la llei d’associacions catalana, passà a denominar-se “Casal Cultural de Tremp”.
Aquesta associació, per la seva durada i pel fet d’haver disposat sempre de local propi i adient és una de les agrupacions que ha tingut una major incidència ciutadana.
L’any 1931 els ciutadans de Tremp propietaris dels terrenys consecutius a l’edifici del Casal, cedeixen aquesta zona a l’associació per fer-hi unes pistes esportives, majoritàriament de tennis i de bàsquet.
Durant la Guerra Civil les activitats van estar gairebé paralitzades, tan d’aquesta entitat cultural com de les altres que hi havia al poble. Després de la Guerra però, es va tornar a iniciar un seguit d’activitats similars a les que s’havien fet abans. Algunes entitats culturals van ser tancades per una llei del Govern, però el Casal, potser pel seu caire catòlic i classista, es va mantenir actiu. Al llarg d’aquesta època es portaren a terme activitats força diverses, però l’activitat capdavantera per excel·lència durant tota la vida ha estat el teatre i en aquest període s’accentuà. Aquesta entitat es basava bastant en el calendari religiós a l’hora de les representacions però també es feien obres teatrals no religioses durant tot l’any.
L’any 1972 es comencen les obres a les pistes esportives per convertir-les en pavelló polisportiu, que duraran fins al 1974. Aquest polisportiu, amb diverses remodelacions, encara s’utilitza actualment i ha estat fins ara, l’unic que hi havia al poble; aquests darrers anys s’ha estat plantejant la necessitat d’una segona equipació esportiva i finalment s’està construint. Cal remarcar que aquesta construcció va provocar una greu crisi financera a l’entitat.
L’any 1985 es lloga el polisportiu a l’Ajuntament, ja que no disposava d’una zona esportiva pròpia i així en pot gaudir tota la població.
A finals del segle XX es vol fer una renovació a l’estructura de l’edifici que acull la seu de l’associació però no és possible perquè el pressupost és molt elevat. De forma que al 1997 comencen les negociacions amb l’Ajuntament per cedir els terrenys on hi ha l’edifici, per a la ubicació de la Biblioteca Comarcal. A canvi l’entitat vol una sala de l’edifici com a seu.
Actualment ja s’hi ha construït la Biblioteca Comarcal que porta el nom de "Biblioteca Maria Barbal", en honor a l'escriptora trempolina, la qual creu que a través de la literatura és una bona forma de donar a conèixer les terres del Pirineu, que es troben aïllades i són poc conegudes per la resta del territori. La biblioteca va ser inaugurada el passat mes d'abril amb gran expectació, ja que feia anys que la població reclamava la seva construcció.
Aquesta entitat ha estat la mare d’altres associacions que han anat sorgint de les diferents activitats que s’organitzaven i que encara perduren en l’actualitat; al 1964 es fundà el SAM (secció amics de la muntanya), també en sortí l’Orfeó de Tremp, el Grup Escènic del Casal, que més tard va desaparèixer i es creà el Teatremp, el Club Esquí, la Coral Polifònica, la Secció de Bonsais de Tremp, Amics de la Pintura i La Casa de Sol Naixent. Aquest any any però, també s'està posant en marxa una associáció gastronòmicaa través del Casal Cultural de Tremp.

M.BELLERA.

Personatge: Tino; “manyà” de la població

Adolfo Grau i Moliné, més conegut per Tino, renom que ve de l’abreviació del nom del seu pare - Celestino -, és una persona de molta anomenada a la població, tant per la seva forma de ser característica com per la feina que ha dut a terme durant tota la seva vida. Es pot considerar que a cada racó de la localitat, es troba una obra feta per ell, el seu germà o algun dels seus deixebles; i és considerat un dels artistes locals.

Degut a l’arribada de la fil·loxera al Pallars Jussà, l’any 1900, es produí una crisi en la vinya, que matà tots els ceps i deixà a la ruïna gran part de la població que vivia a les rodalies de Tremp i es dedicava a la producció vinícola. Per culpa d’aquest fet, hi hagué una forta emigració cap a Amèrica, concretament cap a Argentina on es reuniren gran quantitat de persones de la Conca de Tremp a la ciutat de Rosario. Algunes d’aquestes persones que quedaren arruïnades no van marxar cap a Argentina, sinó que tan sols es limitaren a buscar un habitatge modest a Tremp i a buscar feina dins la localitat.
També a partir de l’any 1911 es va produir un canvi molt important a la població, Tremp va patir un gran augment d’habitants i va canviar el sistema econòmic, la producció agrària tenia un pes força important, però la societat obrera va anar en augment. Aquest fet va ser possible gràcies a les obres hidroelèctriques de la Canadenca, que van atraure gran quantitat d’obrers al territori.

L’any 1909 va arribar a la població un serraller i ferrer provinent de Barcelona, Celestino Grau i Just, pare d’Adolfo Grau i Moliné, que estava treballant per Antoni Gaudí.
L’arquitecte li va recomanar que se’n pugés al Pallars Jussà, concretament a la capital, ja que havia experimentat un notable creixement degut a la crisi de la vinya i les obres hidroelèctriques que estaven en projecte per als anys pròxims que atraurien gran quantitat de població obrera a la comarca. De forma que el “manyà” va arribar a la població just pel canvi.

Primerament ell i la seva dona, s’instal·laren en un petit taller però de seguida es van traslladar a la casa on encara actualment viuen els dos fills; just al
centre de la ciutat, a la Rambla Doctor Pearson on, en aquella època, hi havia tota la indústria creixent.
Aquest taller és un negoci familiar que ha anat passant de pares a fills.
Encara es conserva el taller intacte com era a començament de segle, només hi ha hagut canvis pel que fa a les noves màquines que han anat introduint, ja que s’han hagut d’adaptar als nous avenços tecnològics, tot i conservar sempre l’ofici d’artesà, cada peça és única i feta a mà.

Celestino Grau va començar venent armes i bicicletes a part de fer la feina de ferrer i serraller però amb les obres de la Canadenca el volum de feina de “manyà” augmentà i les seves obres s’han estès arreu de les comarques del Pirineu; en la majoria de cases particulars construïdes durant el segle XX i locals públics de la zona es poden veure elements de ferro treballats per aquesta família i els ajudants que tenien.

El taller, situat als baixos de la casa, com era tradició en totes les empreses familiars, és un lloc fosc i més aviat estret, amb una porta al final que dóna al pati de la casa. A banda i banda de paret hi ha taulells plens d’eines i màquines per treballar el ferro i poder-li donar la forma desitjada. La farga, situada al costat dret del taller, continua actualment activa i al seu voltant s’hi troben els martells i les encluses per colpejar el ferro roent. Al fons del taller hi ha un circuit de corretges i sitges que fa moure les màquines de foradar el ferro. Totes les parets estan cobertes de motlles de totes les formes i mides, fets per ells i que els servien per fer després les peces.
Adolfo Grau ha rebut diverses condecoracions com a mestre artesà per part de la Generalitat i va ser felicitat pel Rei Juan Carles per l’obra que va cedir gratuïtament a l’ajuntament de Tremp i en la qual donava el nom de “Princesa Sofia” a la font del Passeig del Vall.

M.BELLERA

Barberia del Melitón: espai de memòria de Tremp

Aquesta barberia té 80 anys d’història.
Melitón Vilaspasa, pare de l’actual barber, va començar a treballar en aquest ofici als 10 anys i va continuar 64 anys, tota la seva vida. A començament de segle, amb la crisi de la fil·loxera i la conseqüent ruïna de la comarca, ell, amb 16 anys, juntament amb la seva família, va emigrar a un altre país, concretament a França. Allí continua treballant en una barberia de França, de la qual es queda al càrrec quan l’amo ha de marxar al front durant la I Guerra Mundial.
Durant aquesta època el Pallars Jussà viu un dels seus períodes més pròspers, la implantació de la Canadenca. A causa d'aquest fet hi ha un gran augment de població i molta gent que havia emigrat a llocs relativament pròxims torna, ja que ara hi ha demanda de treballadors. Melitón, amb 18 anys, torna a Catalunya, primer s’està una temporada a Barcelona però de seguida se’n va cap a Tremp.
Abans d’instal·lar-se definitivament a la barberia que encara ara funciona i que porta el fill, va muntar-la en altres tres locals, un dels quals va continuar sent barberia durant un temps, ja que se la va quedar un dels mossos que hi tenia treballant. La tercera barberia la va muntar al mateix pis on vivia amb la seva dona i on va néixer i encara hi viu el seu fill. Més tard la va posar en un local, que té 103 anys, que hi havia sota casa que era de la seva dona i la seva sogra i on hi havia hagut la central telefònica de Tremp, des d’on es va fer la primera conferència telefònica per cable submarí fins a Amèrica, dels Pirineus de Lleida.
En aquesta barberia no hi van tenir mai aprenents, el pare va treballar sol fins que als 15 anys hi va començar a treballar el fill, d’això fa 54 anys i ara ho porta el fill sol.

Al llarg dels anys han anat introduint petits canvis d’acord amb els avenços tecnològics del sector però conservant sempre l’estructura inicial de la barberia; fa 74 anys va canviar l’aixeta de la pica per rentar caps, en va posar una de multifuncional que servia tan per omplir botelles de coll estret com de dutxa per rentar els cabells. També aquell mateix any va canviar la cadira, per una de més moderna segons la moda de l’època, i quan va començar a treballar el fill en van comprar una altra per poder atendre a dues persones alhora. També s’ha hagut d’adaptar a les noves lleis d’higiene i per aquest motiu ha abandonat el típic instrument per afaitar i la substituït per fulles d’un sol ús.

L’any 1952, quan el Melitón fill va començar a treballar, hi havia vuit barberies a la població i hi treballaven disset barbers, però durant l’últim quart del segle XX han anat desapareixent i han estat substituïdes per perruqueries, actualment Tremp només té dos barberies i la resta són perruqueries unisex.
Al llarg dels anys les modes van canviant acompanyades pels canvis que comporten en els estils de vida. Al llarg del segle XX la barberia ha estat el lloc de reunió per excel·lència dels homes. Remarcant el caràcter masclista de la societat que encara ara, a principis del segle XXI, no ha aconseguit canviar del tot. Ja que mentre pels homes la barberia era un lloc habitual de trobada i d’esbarjo, per fer la xerrada, igual que els bars; el lloc de relatiu lleure i per xerrar amb les altres, de les senyores, ha estat un lloc de treball, els safareigs municipals, on anaven a rentar la roba i la verdura.Malgrat aquesta visió masclista que hi trobo, crec que la barberia, ha estat important per ser un punt de cohesió social, on es compartia opinions i es deliberava sobre fets normalment d’interès general.

M.BELLERA.

44ª FIRA DE PRIMAVERA A TREMP

L'embotit del país la gran novetat

Aquest cap de setmana passat, a la capital del Pallars Jussà, s’ha celebrat la 44ª Fira de Primavera, en motiu de la celebració del patró del poble, Sant Bonifaci, que és el 14 de maig; dia festiu a la localitat. Aquest la fira ha estat inaugurada per l'honorable Conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena i Cortina.

Com es porta fent des dels darrers anys, el Recinte Firal, amb uns dos-cents expositors, ha estat ubicat al centre de la localitat, el mític passeig, cosa que afavoreix una major afluència de visitants que, aprofitant el bon temps, ja que al final la pluja s'ha esperat a la nit, ha volgut gaudir d’aquest esdeveniment.

La novetat d'aquesta edició de a fira ha estat el concurs d'embotits, en commemoració de la 1ª Fira de l'Embotit del Pirineu, la qual ha tingut una gran acollida i ha suposat l'acte de constitució de lAssociació Catalana de Xarcuters del Pirineu.

Al llarg de tot el cap de setmana es va poder visitar els diferents aparadors del Mercat Firal, situat a la Plaça del Mercat, així com també, durant el dissabte, van tenir lloc un seguit d’actes, com ara la cercavila d’inauguració i, a la tarda, espectacles infantils, concert i ball a càrrec de "Ai Mare" i "Els astorets". Tant el dissabte com el diumenge, es va obrir a partir de les 10 de la nit "Sabors de primavera", on es podia gaudir de la millor cuina pallaresa, i la companyia de teatre A Galet, representava l'obra "Això no és vida" de Sergi Belbel.

Aquest any però, el típic Mercat Medieval ha canviat l'estil i s'ha transformat en el Mercat Temàtic: "Tremp, endinsa't al Pirineu Fantàstic i Llegendari", una fira de curiositats situada al centre històric de la ciutat i on també es van fer diferents exhibicions de balls exòtics, es van llegir contes per als més petits i la Casa del Sol Naixent i els gegants de Tremp van fer una cercavila per tota la localitat.

Paral·lelament, al llarg de tot el cap de setmana es va celebrar una ballada de sardanes amb la Cobla Riella d'Agramunt, es va fer el 5è concurs de Pintura Ciutat de Tremp i el concert "Boleros con sabor a Jazz", que va organitzar l'Escola Municipal de Música.

Un clàssic de la Fira de Primavera de Tremp i que, tanmateix, acostuma a passar desapercebut pels habitants del poble, és la gran exposició de vehicles que, en aquesta edició, s’ha situat a les rodalies del casc antic i que concentra un èxit creixent, any rere any, entre els visitants que vénen de fora.

Els més menuts també van poder gaudir d’una fira emocionant i divertida per les atraccions que es van instal·lar a la Plaça Catalunya.

La clausura de la Fira el diumenge a la nit va tenir loc a càrrec de la colla de diables "Lo Peirot" de Tremp amb un espectacle de foc i color.

La gran afluència de visitants va enriquir l’ambient festiu de la localitat i s’espera poder mantenir l’èxit obtingut en les properes edicions. Tremp es va omplir de curiosos visitants d'arreu de la comarca i de fora, ja que l'ambient festiu i la quantitat d'activitats i exposicions dóna molt què fer.

Per més que la fira durés només el cap de setmana, l'ambient festiu de la localitat s'ha allargat fins al dimecres 14, dia de Sant Bonifaci patró de Tremp; al qual se li ha fet una missa solemne en el seu honor i el fi de festa a acabat amb el típic ball popular de tarda.

M. BELLERA

L'ALTERNATIVA CULTURAL

La Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB ha organitzat, per als dies 7, 8 i 9 de maig, les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats on pretén apropar el món de la cultura a la universitat com a objectiu principal.Durant tres dies, a la Facultat de Ciències de la Comunicació s'hi ha convidat un munt de professionals de l'art, la narrativa, l'edició, la crítica cultural, el cinema, la música, el còmic i l'humor, per debatre, reflexionar i transmetre coneixements tant als alumnes de Comunicació o Humanitats com a qualsevol persones amb inquietuds i motivacions vers la cultura contemporània.

Durant aquests tres dies, matí i tarda s'han fet conferències i taules rodeones a la Sala de Graus de la facultat de Ciències de Comunicació i per les quals han passat diferents punts de vista sobre la cultura, el periodisme i el seu tractament.

Concretament el dijous, a les deu i mitja del matí es va fer una taula rodona amb directius i exdirectius de revistes culturals peculiars, revistes que pertanyen a l'alternativa cultural: Quimera, Ajo Blanco i Lateral.

Primer de tot la Tate Cabré va fer una presentació dels tres personatges i seguidament els va cedir la paraula. En primer lloc va parlar el Robert-Joan Cantavella, excap de redacció de Lateral, i ens va explicar què en creu del periodisme cultural, com va intrpduir-se en aquest món i els recents problemes que ha tingut amb l'SGAE, per un article que va escriure i on els va titllar de corsaris.

Després va prendre la paraula l'Òscar Fontrodona, exdirector de la revista Ajoblanco. Un personatge amb idees molt clares sobre el què és cultura i la seva expressió a partir del periodisme. Idees que l'han portat a no sentir-se còmode a cap altra secció de cultura de mitjans més convencionals, per les que ha passat després d'haver estat treballant a Ajoblanco. Finalment va fer la seva exposició en Jaime Rodríguez, director de la revista de premsa alternativa i cultural Quimera. La única de les tres que encara es manté en funcionament.

L'alternativa cultural pot arribar a ser un tipus molt bo de periodisme cultural, ja que en un país plural com el nostre pretén ser, han d'estar representats tots els col·lectius, no només els més nombrosos. El problema el trobem quan aquests col·lectius que pretenen fer periodisme cultural alternatiu es passen d'snobs i acaben ratllant la bulgaritat.

Aquest tipus de publicacions tampoc acostumen a tenir una llarga durada perquè normalment van dirigides a una minoria i no es poden permetre grans formats ni una excel·lent qualitat, ja que el seu finançament és molt reduït i quasi sempre acaba per agotar-se.

La part més interessant d'aquesta taula rodona, però, va ser el torn de preguntes finals i la discussió entre els diferents directors sobre els punts de vista diversos de la cultura.

M.BELLERA.

DIES DE DANSA

UN FESTIVAL INTERNACIONAL DE DANSA CONTEMPORÀNIA EN PAISATGES URBANS

Dies de Dansa és un projecte que forma part de les activitats culturals que es fan a Barcelona dins del GREC, el Festival d’Estiu de Barcelona, i que aquest any se celebrarà del 4 al 7 de juliol.
La iniciativa neix de l'equip de l'Associació Marató de l'Espectacle, ja que, conscient de la manca de contacte entre la dansa i el públic, l'any 1992, va crear el primer festival específic de dansa a Barcelona, anomenat Dansa al Parc, i que tenia com a particularitat presentar-se dins d'un espai seductor, una de les grans obres de l'arquitecte Antoni Gaudí: el Parc Güell.
Aquest festival va tenir els posteriors anys un èxit creixent, fet que va portar, l'any 1996, coincidint amb el IUA (XIX Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes), a l'Associació Marató de l'Espectacle a ampliar la seva proposta a altres espais de la ciutat, com el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), les Piscines Olímpiques B. Picornell o el Centre de Cultura Contemporània (CCCB). El nom del festival va ser canviat per DIES DE DANSA, que s’ha convertit en un festival que posa en moviment la ciutat.
El festival té com a principals objectius la difusió de la dansa contemporània acostant-la a un públic més ampli i generar debat i reflexió a partir del què s’entén com a espai públic, ciutadà, i la seva relació amb la dansa. També pretén ser un lloc on s’incentivi la creació. És per aquest motiu que es repta als artistes a crear en espais concrets no convencionals i es proposen diferents tallers que contin amb la participació activa d’escoles, associacions de dansa, institucions i altres festivals, amb la intenció d’implicar-los estimulant la cooperació entre entitats, el valor experimental, la recerca i la creativitat. Es vol que els diferents festivals de dansa en paisatges urbans que existeixen a nivell mundial col·laborin entre ells i es generi un intercanvi de companyies. Fins ara però, ja s’ha aconseguit la creació de Ciutats que Ballen, xarxa internacional de festivals de dansa en paisatges urbans, que actualment ja engloba 30 festivals europeus i llatinoamericans.
Dies de Dansa convida a les diferents companyies de dansa contemporània a qui veu certa qualitat coreogràfica a presentar les seves propostes, de manera que no hi ha una convocatòria oberta destinada a la selecció de companyies.
En definitiva, Dies de Dansa es tracta d’una petita mostra de les múltiples facetes de la dansa. Un recorregut per diferents espais i perspectives arquitectònicament interessants de la ciutat. Les peces són de curta durada i pretenen mantenir l’atenció d’un públic de diferents edats i procedències en tot moment.A part d’aquests espectacles diürns que duren entre 10 i 20 minuts, cada nit el Patí de les Dones del CCCB es converteix en el punt de trobada del festival, anomenat L'ESPAI EN MOVIMENT; on es fan presentacions de “solos”, vídeo projeccions, exposició de fotografies, … i tot ambientat amb música relaxant de l’estil de Chill out.

PROGRAMACIÓ orientativa: (del 4 al 7 de juliol de 2008)

DIVENDRES 4 DE JULIOL
Tarda: Circuit d'Actuacions en diferents espais de Mataró.
Nit: Actuacions i mostra de vídeo-dansa en el Espai en Moviment en el CCCB.
DISSABTE 5 DE JULIOL
Matí: Fundació Joan Miró.
Tarda: Circuit d'actuacions a Barcelona - Espacio Cultural Caixa Madrid, MACBA, CCCB – Pati de les Dones i Pati Manning.
Nit: Actuacions i mostra de vídeo-dansa en el Espai en Moviment en el CCCB.
DIUMENGE 6 DE JULIOL
Matí: Museu Picasso de Barcelona
Tarda: Caixa Fòrum.
Nit: Actuacions i mostra de vídeo-dansa en el Espai en Moviment en el CCCB
DILLUNS 7 DE JULIOL
Tarda: Circuit d'actuacions en diferents espais de Sabadell.

Vídeo de mostra del festival.

M.BELLERA

MASTER CLASS AMB ANTONI BASSAS

"Bon dia, són les 7. Comencem la nostra emissió des dels estudis de ràdio de Quito"

A l'Aula Magna de la facultat de Ciències de la Comuniació de la UAB es respira cert grau d'expectació i no només per part del gran volum d'alumnes que s'hi aplega, sinó també per professors que s'hi han acostat, com aquell qui no vol la cosa, a treure el nas.

Sense haver d'esperar gens, a les 5 en punt entra un home alt i prim a la sala, acompanyat, dels que es podrien considerar a primer cop d'ull, els seus colegues, pel tracte amigable que es tenen. Ocupen la taula frontal de l'aula i una veu resona per tota la sala. Una veu que saluda dient "bona tarda". "Bona tarda que per l'audiència de la sala es converteix en un "Bon dia, són les 7", que des de fa 14 temporades ens acompanya al llarg dels nostres matins fins a les 12 del migdia.

Antoni Bassas i tres persones més del seu equip de "El matí de Catalunya Ràdio", Marta Falguera, Víctor Correal i Montse Poblet, van venir aquest dimecres a parlar de l'elaboració del seu programa de 5 hores seguides i en rigurós directe. Però sobretot de l'elaboració d'aquest programa en unes condicions molt especials, és a dir, a mils de quilomètres dels estudis de Catalunya Ràdio, concretament de d'Equador, on l'emissió es va fer des dels estudis de la ràdio municipal de Quito i des de punts tant diversos del país com ara la selva Amazònica, on no hi ha no tan sols connexió telefònica per poder parlar dins del propi país.

Aquest esdeveniment és possible gràcies als 25 anys d'experiència de Catalunya Ràdio i del prestigi i reconeixement que ha anat agafant l'emissora autonòmica de Catalunya. Així que és una forma com una altra de celebrar el seu aniversari i demostrar fins on s'és capaç d'arribar amb constància i esforç.

Aquesta però no és la primera emissió de programa des de l'estranger, ja que fa un temps es va emetre des de Mozambic.

El què es pretén amb aquestes visites és centrar l'interés en un país que només es donaria a coneixer a través d'un conflicte o d'una desgràcia natural. Es pretén mostrar que aquests països també existeixen quan no els passa res o bé no es mostra a Occident perquè segueixen sent països molt pobres i amb greus problemes interns.
El professor de la facultat, Jaume Figueras, ha dirigit les intervencions i tres alumnes seves han presentat la conferència.

Els quatre interlocutors han anat donant les idees que tenen de la seva feina i què els ha aportat l'experiència de fer un programa en directe des de l'Equador i, conseqüentment, conèixer un país tan diferent al nostre tan a fons.

El motiu prinicipal però, de la seva estada allà és explicar la situació del país i els motius que empenyen els equatorians a deixar les seves famílies i venir a treballar a Catalunya, ja que de moment contem amb uns 100.000 equatorians instal·lats al nostre país, són la segona comunitat d'immigrants i la primera dels llatins.

Per la preparació del programa, la coordinadora, Marta Falguera, ja es va desplaçar a conèixer la zona i a establir contactes dos mesos abans de l'emissió. I uns dies abans de l'emissió ja es va desplaçar l'Antoni Bassas i la resta de l'equip, per no deixar penjada molts dies l'emissió diària des dels estudis de Catalunya Ràdio de Barcelona.

Un cop instal·lats allí es reparteixen les feines i mentre el Víctor Correal es dedica a endinsar-se en la selva amazònica, a la Montse Poblet li fan una neteja d'esperit.

Tots ells parlen molt emotivament del viatge i esperen poder fer-ne un altre. Això sí, per ells, el fet que hagi estat possible fer-ho es deu al creixement de Catalunya Ràdio durant els 25 anys que porta en actiu i no dubten a afirmar que és la ràdio de referència per Catalunya i de Catalunya.

Agraeixen molt haver estat convidats, ja que la majoria són antics alunmes de la facultat.

M.BELLERA.