Un teatre extret de la vida virtualAlfredo Sanzol ha estudiat Dret i Art Dramàtic, però, no es trobava còmode en cap de les dues vessants. El Dret no li agradava, tot i que va acabar, i en l’art dramàtic no se sentia còmode, les seves pors i inseguretats el portaven a qüestionar-se cada dia més si ell servia per aquesta feina. Tenia vocació? Donaria la talla? Doncs va resultar que sí que donava la talla, fins al punt de que la seva primera obra, Como los Griegos, va ser nominada als premis Max de 1999 al Millor espectacle Revelació. Actualment és ajudant de direcció de Gerardo Vera, al Centre Dramàtic Nacional.
Però fa uns anys es va embarcar en un projecte que, per a molts seria de sonats. Es tracta de fer obres a partir del cercador Google. Pot sonar estrany però li funciona. L’any 2006 va estrenar la seva primera obra utilitzant aquest mètode, Risas y destrucción. I aquesta vegada ho ha fet amb Sí, però no lo soy. Ell mateix diu que recorre a Google com a eina d’inspiració i com a “pura investigació”.
Aquesta obra està composta per 38 personatges, tot i que només hi participen cinc actors diferents, que es deleixen per descobrir qui són ells mateixos i qui són els altres. L’obra es desenvolupa a través d’un seguit d’escenes que situen als personatges amb caràcters diversos en contextos diferents i es poden veure les seves reaccions. Els personatges són tan diversos que van des d’una parella de Navarra perduda al Pacífic, fins a una dona que fa tot el possible per assemblar-se a l’amant del seu marit, passant per una actriu que després de 40 anys de carrera rep el premi a la millor actriu revelació, una mare que descobreix significats misteriosos a les poesies de la seva filla o una família que ha fundat el seu propi partit polític.
La tècnica no és la única peça que uneix aquesta obra amb la anterior, sinó que hi ha un rerefons temàtic. És considera una continuació, ja que la última frase de Risas y destrucción és “sí, pero no lo soy” com a resposta a que si haguessin estat gossos haguessin viscut més feliços. Aquestes dues obres encara tenen una tercera part, que serà escrita aviat i és dirà Días Estupendos (cançó traduïda del francès: Les jours magnifiques), nom que també portarà la cançó final de Sí, pero no lo soy, de forma que totes aniran enllaçades de la mateixa manera.
Aquesta primera obra està composta per 20 històries breus en les quals participen un total de 50 personatges, malfactors i víctimes, i tota gira al voltant de la troballa de plaer en la destrucció. Però la segona obra, ell mateix la descriu com un diari de la seva vida i del que passa a la gent que l’envolta. I, a partir del desenvolupament de la obra, arriba a la conclusió de que la identitat no existeix perquè la personalitat és quelcom mutable, ja que tot gira al voltant del què ens exigeix a societat i de què li exigim nosaltres a ella.
Però fa uns anys es va embarcar en un projecte que, per a molts seria de sonats. Es tracta de fer obres a partir del cercador Google. Pot sonar estrany però li funciona. L’any 2006 va estrenar la seva primera obra utilitzant aquest mètode, Risas y destrucción. I aquesta vegada ho ha fet amb Sí, però no lo soy. Ell mateix diu que recorre a Google com a eina d’inspiració i com a “pura investigació”.
Aquesta obra està composta per 38 personatges, tot i que només hi participen cinc actors diferents, que es deleixen per descobrir qui són ells mateixos i qui són els altres. L’obra es desenvolupa a través d’un seguit d’escenes que situen als personatges amb caràcters diversos en contextos diferents i es poden veure les seves reaccions. Els personatges són tan diversos que van des d’una parella de Navarra perduda al Pacífic, fins a una dona que fa tot el possible per assemblar-se a l’amant del seu marit, passant per una actriu que després de 40 anys de carrera rep el premi a la millor actriu revelació, una mare que descobreix significats misteriosos a les poesies de la seva filla o una família que ha fundat el seu propi partit polític.
La tècnica no és la única peça que uneix aquesta obra amb la anterior, sinó que hi ha un rerefons temàtic. És considera una continuació, ja que la última frase de Risas y destrucción és “sí, pero no lo soy” com a resposta a que si haguessin estat gossos haguessin viscut més feliços. Aquestes dues obres encara tenen una tercera part, que serà escrita aviat i és dirà Días Estupendos (cançó traduïda del francès: Les jours magnifiques), nom que també portarà la cançó final de Sí, pero no lo soy, de forma que totes aniran enllaçades de la mateixa manera.
Aquesta primera obra està composta per 20 històries breus en les quals participen un total de 50 personatges, malfactors i víctimes, i tota gira al voltant de la troballa de plaer en la destrucció. Però la segona obra, ell mateix la descriu com un diari de la seva vida i del que passa a la gent que l’envolta. I, a partir del desenvolupament de la obra, arriba a la conclusió de que la identitat no existeix perquè la personalitat és quelcom mutable, ja que tot gira al voltant del què ens exigeix a societat i de què li exigim nosaltres a ella.
Els cinc actors que participen en aquesta obra, són els mateixos que ja van participar en l’anterior (Paco Déniz, Natalia Hernández, Juan Antonio Lumbreras, Lucía Quintana i Pablo Vázquez).
L’obra s’estrena avui al teatre María Guerrero de Madrid a la Sala de la Princesa.
M.Bellera.
