jueves, 27 de marzo de 2008

SÍ, PERO NO LO SOY

Un teatre extret de la vida virtual

Alfredo Sanzol ha estudiat Dret i Art Dramàtic, però, no es trobava còmode en cap de les dues vessants. El Dret no li agradava, tot i que va acabar, i en l’art dramàtic no se sentia còmode, les seves pors i inseguretats el portaven a qüestionar-se cada dia més si ell servia per aquesta feina. Tenia vocació? Donaria la talla? Doncs va resultar que sí que donava la talla, fins al punt de que la seva primera obra, Como los Griegos, va ser nominada als premis Max de 1999 al Millor espectacle Revelació. Actualment és ajudant de direcció de Gerardo Vera, al Centre Dramàtic Nacional.

Però fa uns anys es va embarcar en un projecte que, per a molts seria de sonats. Es tracta de fer obres a partir del cercador Google. Pot sonar estrany però li funciona. L’any 2006 va estrenar la seva primera obra utilitzant aquest mètode, Risas y destrucción. I aquesta vegada ho ha fet amb Sí, però no lo soy. Ell mateix diu que recorre a Google com a eina d’inspiració i com a “pura investigació”.
Aquesta obra està composta per 38 personatges, tot i que només hi participen cinc actors diferents, que es deleixen per descobrir qui són ells mateixos i qui són els altres. L’obra es desenvolupa a través d’un seguit d’escenes que situen als personatges amb caràcters diversos en contextos diferents i es poden veure les seves reaccions. Els personatges són tan diversos que van des d’una parella de Navarra perduda al Pacífic, fins a una dona que fa tot el possible per assemblar-se a l’amant del seu marit, passant per una actriu que després de 40 anys de carrera rep el premi a la millor actriu revelació, una mare que descobreix significats misteriosos a les poesies de la seva filla o una família que ha fundat el seu propi partit polític.
La tècnica no és la única peça que uneix aquesta obra amb la anterior, sinó que hi ha un rerefons temàtic. És considera una continuació, ja que la última frase de Risas y destrucción és “sí, pero no lo soy” com a resposta a que si haguessin estat gossos haguessin viscut més feliços. Aquestes dues obres encara tenen una tercera part, que serà escrita aviat i és dirà Días Estupendos (cançó traduïda del francès: Les jours magnifiques), nom que també portarà la cançó final de Sí, pero no lo soy, de forma que totes aniran enllaçades de la mateixa manera.
Aquesta primera obra està composta per 20 històries breus en les quals participen un total de 50 personatges, malfactors i víctimes, i tota gira al voltant de la troballa de plaer en la destrucció. Però la segona obra, ell mateix la descriu com un diari de la seva vida i del que passa a la gent que l’envolta. I, a partir del desenvolupament de la obra, arriba a la conclusió de que la identitat no existeix perquè la personalitat és quelcom mutable, ja que tot gira al voltant del què ens exigeix a societat i de què li exigim nosaltres a ella.



Els cinc actors que participen en aquesta obra, són els mateixos que ja van participar en l’anterior (Paco Déniz, Natalia Hernández, Juan Antonio Lumbreras, Lucía Quintana i Pablo Vázquez).

L’obra s’estrena avui al teatre María Guerrero de Madrid a la Sala de la Princesa.
M.Bellera.

jueves, 20 de marzo de 2008

Le MANI FORTI

Víctimes i assassins

La Mani Forti és una obra de teatre del director italià Marco Calvani i que Marc Martínez ha adaptat al català.

Es tracta d'un drama protagonitzat per dos adolescents que es troben immersos en els típics problemes de societat actual: drogues, estètica, relació amb els pares, ... en definitiva, pressió social enfront el seu comportament i la seva imatge. Pressió que acaba per superar-los i explota de la pitjor forma possible.

L'autor de l'obra es va inspirar en uns fets que van commocionar tota Itàlia cinc anys abans de que s'estrenés el drama i sobre els quals tot el país se'n preguntava el perquè sense arribar a cap conclusió possible que hagués pogut portar a cometre tal barbaritat. L'any 2001, dos joves estudiants de Nova Liguria van matar a la mare i al germà petit de la noia a ganivetades. Calvani, com a intent de donar resposta a la opinió pública italiana va crear Le mani forti.

És una obra de respostes i reflexions sobre la juventut, la pressió que rep, els pares, ... Qui és culpable d'aquesta neurosi? Els mateixos adolescents o els pares? Qui són les veritables víctimes?

Personalment, crec que l'obra té un rerefons interessant però que ajunta massa els temes. És a dir, dóna una visió molt fatalista de l'adolescència i el problema és que la generalitza. Al no donar a entendre que es pugui tractar d'una visió parcial de la juventut i, en cap cas, majoritària, pot malinterpretar-se l'enfocament. Per altra banda, aquesta visió tan fatalista i extremista del comportament adolescent em recorda una mica a Réquiem por un sueño, on considero que les "desgràcies" estan massa agrupades, tot passa a la mateixa gent. El voler agrupar tots els possibles problemes causa un efecte de saturació que pot arribar, fins i tot, a cansar.


  • Autor: Marco Calvani.

  • Adaptació: Marc Martínez.

  • Actors: Mercè Martínez i Oriol Vila.

  • Teatre: Club Capitol.

M. Bellera.

miércoles, 19 de marzo de 2008

PASIÓN INDIA

"Si al final he escrito una novela ha sido para reflejar mejor el sabor de una época"

Javier Moro va néixer l'any 1955 i és nebot de Dominique Lapierre. Des de molt jove li ha encantat viatjar i ha treballat com a corresponsal freelance de diversos mitjans de premsa, tan del país com estrangers. També ha treballat en l'audiovisual i n'ha fet estudis a EUA. La majoria dels seus llibres tracten problemes socioculturals d'arreu del món o se centren en investigacions curioses de la història. Ha treballat molt la zona oriental, concretament la Índia i el Tibet.

Pasión Índia es el seu darrer llibre, que va ser publicat l'any 2005, després de fer un estudi per desvetllar la veritable història de la princesa espanyola de Kapurthala, una regió al nord de la Índia.

El 28 de gener de 1908, una noia granadina de 17 anys entra en una petita ciutat del nord de la Índia sota l'expectació de tot el poble, sentada damunt d'un immens elefant totalment engalardonat. Tot el poble ha sortit ha retre homenatge a la que serà la seva princesa, una noia de pell blanca com la neu, ben diferent dels rostres que estan acostumats a veure en aquest país. El que per a qualsevol ballarina, com ho va ser Anita Delgado durant la seva adolescència, podria resultar un somni, per a ella es va convertir en realitat. Va tenir una boda plena de luxes inimaginables amb un riquíssim maharajà de la regió de Kapurthala. Aquest és el començament d'una història d'amor i traicions que va durar 18 anys en el context d'una Índia que intentava sostenir tota la ostentació i grandesa que amenaçava cada dia més el seu derrumbament.
Aquesta història ens trasllada a un paisatge impregnat d'excessos; el fabulós món dels maharajàs, amb els seus harens de Les mil i una nits, la passió per les joies, els palaus, les festes, els Rolls Royce i les caceries de tigres. Però també ens deixa veure un final de la història que acaba amb un dels escàndols més grans de la Índia anglesa.


És un llibre que reflexa a la perfecció una societat com era la Índia de principis de segle XX. Un país molt ric i amb llibertats impensables en qualsevol país europeu, però només per a uns quants i tot anava a parar a les mateixes mans; al mateix temps que es pot veure un país totalment regit per la jerarquització social, un règim molt antic, les castes i la gran separació que encara existia entre occident i orient; veure a un índi passejant per París vestit de forma europea era acceptat, però no ho era pas una noia europea casada amb un maharajà i amb vestit hindú.



  • Títol: Pasión India.
  • Autor: Javier Moro.
  • Seix-Barral, Barcelona, 2005.
  • 445 pàgines.

M. Bellera.

EL CORONEL NO TIENE QUIEN LE ESCRIBA

"Tuve que escribir Cien años de soledad para que leyeran El coronel no tiene quien le escriba"


Gabriel García Márquez va néixer a Aracataca, un petit poble de la costa colombiana. Va començar a estudiar Dret i Ciències Polítiques a la Universitat Nacional de Bogotá però va deixar la carrera per dedicar-se al periodisme. Tot i publicar diversos relats i reportatges a El espectador, la seva consagració literària no es produeix fins que guanya, al 1982, el premi Nobel de Literatura amb la novel·la Cien años de soledad; encara que ja des de molt abans ja és reconegut com un dels grans escriptors del segle XX.


El coronel no tiene quien le escriba, va ser publicada anys abans, al 1961; i, sobre la qual, ell mateix va afirmar en una entrevista: "Yo creo que es mi mejor libro, sin lugar a dudas." Se sent orgullós del relat en qüestió i, tot i que no apareix en cap moment dins de la narració la situació geogràfica exacta d'aquesta, es pot intuir que hi ha una gran influència del seu passat.


Un vell coronel retirat fa més de quinze anys que la seva preocupació diària és l'arribada del correu; espera l'avís de que li hagin concedit la pensió a la qual té dret pels serveis prestats a la patria. Cada divendres el coronel es dirigeix al port a esperar la llanxa que porta el correu, però sempre torna a casa amb les mans buides. Des de que el seu fill Agustín va morir en un atemptat, el coronel i la seva esposa han anat venent els pocs objectes de valor de que diposaven per poder menjar. Ara només els queda l´única herència del seu fill mort, un gall de baralla.


El preu de venta de l'animal és molt elevat i el coronel haurà de decidir si engollir-se el seu orgull i vendre'l per així poder subsanar la gana que passen o bé consevar el gall i amb ell l'honor i l'esperança.

És un relat breu però molt intens. El llenguatge emprat és totalment precís i transparent a l'hora de reflectir l'angoixa i desesperació del coronel, al mateix temps que la resignació i la por a haver-se de rebaixar davant la misèria en la qual es veu abocat.



Per l'escriptor, la literatura sempre ha estat una forma d'evació del seu interior, un reflex de quelcom no expressat oralment. La literatura ha estat el mitjà de comunicació amb l'exterior: "Soy escritor por timidez. He tenido que refugiarme en la soledad de la literatura."

  • Títol: El coronel no tiene quien le escriba.
  • Autor: Gabriel García Márquez.
  • Anagrama, Barcelona, 2002.
  • 110 pàgines.

M. Bellera.

miércoles, 12 de marzo de 2008

SUPLEMENT CULTURA

El Suplement Cultura pertany al diari Avui, concretament és el suplement que apareix cada dijous amb la publicació i on podem trobar diversitat de temes relaicionats amb la cultura i l'oci.
Es tracta d'un petit dossier de 20 pàgines a tot color on s'aprofundeix sobre temes d'actualitat relacionats amb el món cultural.Està estructurat en diferents apartats que cada setmana acostumen a portar els mateixos noms, fet que en facilita la localització i la lectura. En cap cas es tracta d'un butlletí que es pugui tatxar de pedant ni tan sols d'elitista, ja que el vocabulari emprat és entenedor; correcte però sense tecnicismes.

En la primera pàgina hi trobem sempre parauladeblog, un apartat que cita tres petites aportacions de diferents blogs i dóna una sensació de modernitat a un element periòdic escrit, ja que l'enllaça amb elements on-line, entre cometes, on hi ha un parell de línies diversos crítics o escriptors, i un apartat on els lectors poden actuar com a crítics literaris i donar la seva opinió sobre un llibre determinat, d'aquesta forma, es dóna la possibilitat d'establir una mena d'interacció entre el lector i el mitjà; aquesta secció s'anomena avuicriticojo.

Hi ha també un apartat, ambaquellaalegria, que es dedica a tractar persones diferents assenyalant un perfil determinat. És a dir, en destaca un fet d'actualitat que hi hagi relacionat amb el personatge.

LES ESTÀTUES DE LA RAMBLA DE BARCELONA

Un art peculiar

Un dels indrets més concorreguts de la ciutat de Barcelona són les Rambles que ens porten des de plaça Catalunya fins a l'estàtua de Colom i el mar. És un dels llocs més característics i turístics que hi ha. Però és que una Rambla plena de quioscos, paradetes de flors i d'animals no és mereix menys. Tot i així, si a algú se li descriu la Rambla de Barcelona amb aquestes paraules sempre hi trobarà a faltar una cosa, una cosa que la fa especial, que li dóna un tret distintiu: les estàtues vivents de la Rambla.

Són persones que es guanyen la vida disfressant-se de personatges coneguts o bé que criden l'atenció i es passen hores i hores immòbils davant l'expectació dels vianants de la ciutat.

Es tracta de veritables obres d'art a peu de carrer i sense la necessitat de ser esculpides, sinó jugant amb la figura humana com a obra.

Hi ha qui considera que és una forma vaga de guanyar-se la vida i que no s'hauria de permetre la seva exposició diària al mig del carrer. Però, segons la meva opinió, i atenent-me a la definició de cultura popular, diré que són cultura. Formen part de la Rambla i de l'ambient en general de la ciutat. Són un element característic de la ciutat i com a tal la conformen i li donen identitat.
Per tant, són cultura igual que la resta de petits detalls que, per més insignificants que semblin, són imprescindibles en totes les seves dimensions.

M. BELLERA.

lunes, 10 de marzo de 2008

BELLE TOUJOURS

Una relació sustentada per un secret pervers

Manoel de Oliveira és un dels directors més veterans de l’actual món cinematogràfic i el què ha intentat amb aquest film és retre homenatge a Luís Buñuel, a partir de configurar una segona part de Belle de jour, pel·lícula que aquest va fer fa 38 anys. Belle Toujours és una història que se centra en l’actual ciutat de París i ens relata el retobament de dos personatges que els uneix una fosca relació recolzada en un antic secret.
Oliveira, als seus gairebé 100 anys, encara segueix dins del panorama cinematogràfic i, al llarg de la seva carrera ha destacat per la capacitat d’adaptació de les seves pel·lícules als diferents moviments culturals. En són un bon exemple Aniki-Bobo, un film realista de l’any 1942 i Passado e o Presente que, per contra, és una comèdia mundana de l’any 1971. Només necessita la motivació d’un fet que li cridi l’atenció per adaptar-se ràpidament a l’estil: “La idea per Belle Toujours se’m va ocórrer de forma inesperada, com si sentís el desig de fer un homenatge a Luís Buñuel i Jean Claude Carrière”. Amb aquesta afirmació podem veure que no li va costar gens al director adaptar-se a un film que ens oferís una mirada nostàlgica cap a un clàssic del cinema europeu dels anys 60 com és Belle de Jour.
El director portuguès ha volgut ser totalment fidel a la història de Buñuel, fet que queda reflectit en el repartiment dels personatges, ja que Michel Piccoli torna a interpretar 38 anys més tard a Henri Husson, protagonista de la pel·lícula, la qual té com a eix central de la història un misteriós secret.
Oliveira ha adaptat els personatges al temps real que ha transcorregut entre la gravació de les dues pel·lícules i els ha fet evolucionar. Abans només els unia la relació d’amistat amb el marit de la dona però actualment només els uneix el secret que guarden.
Durant el transcurs de pel·lícula l’home busca desesperadament la dona per tot París però mentrestant l’espectador descobreix a poc a poc la intrigant història a partir de les confesions que Husson fa cada nit a un barman del cafè on va beure whisky. El personatge del barman és una figura molt interesant, ja que tot i la seva joventut, representa ser un pou de sabiduria que ha anat acumulant a partir de les experiències que li han narrat els seus clients. Un cop Henri Husson troba a Sevèrine, que el defugeix durant tot el film, la convenç de quedar per sopar amb la promesa de desvelar-li el secret. Aquesta cita té lloc a casa l’home i es desenvolupa en un incòmode silenci a l’expectativa de la revelació del secret. Es podria considerar com la venjança de Husson vers Sevèrine després que aquesta el rebutgés durant tota la vida.
Manoel el què ha fet amb aquesta pel·lícula és fer evolucionar els personatges de Buñuel a partir de produir un canvi de rol entre els dos personatges principals. En la primera pel·lícula Sevèrine representa el costat dominador i juga amb Henri en tot moment, però en aquesta segona part és Husson qui agafa aquest paper, ja que coneix un secret que a ella li interessa saber. Un altre canvi de paper entre els protagonistes queda palès en les seves adiccions, ja que ella, durant la seva joventut, és addicta al sadomasiquisme mentre que Henri amb els anys es torna alcohòlic.
Pel que fa a nivell tècnic, veiem que la pel·lícula és molt lenta i silenciosa, per captar bé els pensaments i sentiments dels personatges; efecte que aconsegueix amb la utilització de plans curts dels personatges però molt llargs de temps i sempre amb molt poca gent. Aquesta sensació de melancolia, fredor i nostàlgia de temps passats acaba d’agafar forma amb la utilització de colors foscos que representen la serietat de la societat burgesa de París.La pel·lícula, que va ser presentada al Festival de Sant Sebastià de l’any 2006, ens mostra una barreja de sentiments d’odi i amor d’un passat pervers que es reflecteix en un present ple de remordiments.

  • Títol de la pel·lícula: Belle Toujours.

  • Director: Manoel de Oliveira.

  • Guionista i Productor: Manoel de Oliveira i Julia Buisel/ Miguel Kadilhe.
  • Actors principals: Michel Piccoli, Bulle Ogier.

  • Idioma: Francès, Subtitulada amb castellà.Característiques: París, 70 minuts, Color.

M. BELLERA.