Una relació sustentada per un secret perversManoel de Oliveira és un dels directors més veterans de l’actual món cinematogràfic i el què ha intentat amb aquest film és retre homenatge a Luís Buñuel, a partir de configurar una segona part de Belle de jour, pel·lícula que aquest va fer fa 38 anys. Belle Toujours és una història que se centra en l’actual ciutat de París i ens relata el retobament de dos personatges que els uneix una fosca relació recolzada en un antic secret.
Oliveira, als seus gairebé 100 anys, encara segueix dins del panorama cinematogràfic i, al llarg de la seva carrera ha destacat per la capacitat d’adaptació de les seves pel·lícules als diferents moviments culturals. En són un bon exemple Aniki-Bobo, un film realista de l’any 1942 i Passado e o Presente que, per contra, és una comèdia mundana de l’any 1971. Només necessita la motivació d’un fet que li cridi l’atenció per adaptar-se ràpidament a l’estil: “La idea per Belle Toujours se’m va ocórrer de forma inesperada, com si sentís el desig de fer un homenatge a Luís Buñuel i Jean Claude Carrière”. Amb aquesta afirmació podem veure que no li va costar gens al director adaptar-se a un film que ens oferís una mirada nostàlgica cap a un clàssic del cinema europeu dels anys 60 com és Belle de Jour.
El director portuguès ha volgut ser totalment fidel a la història de Buñuel, fet que queda reflectit en el repartiment dels personatges, ja que Michel Piccoli torna a interpretar 38 anys més tard a Henri Husson, protagonista de la pel·lícula, la qual té com a eix central de la història un misteriós secret.
Oliveira ha adaptat els personatges al temps real que ha transcorregut entre la gravació de les dues pel·lícules i els ha fet evolucionar. Abans només els unia la relació d’amistat amb el marit de la dona però actualment només els uneix el secret que guarden.
Durant el transcurs de pel·lícula l’home busca desesperadament la dona per tot París però mentrestant l’espectador descobreix a poc a poc la intrigant història a partir de les confesions que Husson fa cada nit a un barman del cafè on va beure whisky. El personatge del barman és una figura molt interesant, ja que tot i la seva joventut, representa ser un pou de sabiduria que ha anat acumulant a partir de les experiències que li han narrat els seus clients. Un cop Henri Husson troba a Sevèrine, que el defugeix durant tot el film, la convenç de quedar per sopar amb la promesa de desvelar-li el secret. Aquesta cita té lloc a casa l’home i es desenvolupa en un incòmode silenci a l’expectativa de la revelació del secret. Es podria considerar com la venjança de Husson vers Sevèrine després que aquesta el rebutgés durant tota la vida.
Manoel el què ha fet amb aquesta pel·lícula és fer evolucionar els personatges de Buñuel a partir de produir un canvi de rol entre els dos personatges principals. En la primera pel·lícula Sevèrine representa el costat dominador i juga amb Henri en tot moment, però en aquesta segona part és Husson qui agafa aquest paper, ja que coneix un secret que a ella li interessa saber. Un altre canvi de paper entre els protagonistes queda palès en les seves adiccions, ja que ella, durant la seva joventut, és addicta al sadomasiquisme mentre que Henri amb els anys es torna alcohòlic.
Pel que fa a nivell tècnic, veiem que la pel·lícula és molt lenta i silenciosa, per captar bé els pensaments i sentiments dels personatges; efecte que aconsegueix amb la utilització de plans curts dels personatges però molt llargs de temps i sempre amb molt poca gent. Aquesta sensació de melancolia, fredor i nostàlgia de temps passats acaba d’agafar forma amb la utilització de colors foscos que representen la serietat de la societat burgesa de París.La pel·lícula, que va ser presentada al Festival de Sant Sebastià de l’any 2006, ens mostra una barreja de sentiments d’odi i amor d’un passat pervers que es reflecteix en un present ple de remordiments.
El director portuguès ha volgut ser totalment fidel a la història de Buñuel, fet que queda reflectit en el repartiment dels personatges, ja que Michel Piccoli torna a interpretar 38 anys més tard a Henri Husson, protagonista de la pel·lícula, la qual té com a eix central de la història un misteriós secret.
Oliveira ha adaptat els personatges al temps real que ha transcorregut entre la gravació de les dues pel·lícules i els ha fet evolucionar. Abans només els unia la relació d’amistat amb el marit de la dona però actualment només els uneix el secret que guarden.
Durant el transcurs de pel·lícula l’home busca desesperadament la dona per tot París però mentrestant l’espectador descobreix a poc a poc la intrigant història a partir de les confesions que Husson fa cada nit a un barman del cafè on va beure whisky. El personatge del barman és una figura molt interesant, ja que tot i la seva joventut, representa ser un pou de sabiduria que ha anat acumulant a partir de les experiències que li han narrat els seus clients. Un cop Henri Husson troba a Sevèrine, que el defugeix durant tot el film, la convenç de quedar per sopar amb la promesa de desvelar-li el secret. Aquesta cita té lloc a casa l’home i es desenvolupa en un incòmode silenci a l’expectativa de la revelació del secret. Es podria considerar com la venjança de Husson vers Sevèrine després que aquesta el rebutgés durant tota la vida.
Manoel el què ha fet amb aquesta pel·lícula és fer evolucionar els personatges de Buñuel a partir de produir un canvi de rol entre els dos personatges principals. En la primera pel·lícula Sevèrine representa el costat dominador i juga amb Henri en tot moment, però en aquesta segona part és Husson qui agafa aquest paper, ja que coneix un secret que a ella li interessa saber. Un altre canvi de paper entre els protagonistes queda palès en les seves adiccions, ja que ella, durant la seva joventut, és addicta al sadomasiquisme mentre que Henri amb els anys es torna alcohòlic.
Pel que fa a nivell tècnic, veiem que la pel·lícula és molt lenta i silenciosa, per captar bé els pensaments i sentiments dels personatges; efecte que aconsegueix amb la utilització de plans curts dels personatges però molt llargs de temps i sempre amb molt poca gent. Aquesta sensació de melancolia, fredor i nostàlgia de temps passats acaba d’agafar forma amb la utilització de colors foscos que representen la serietat de la societat burgesa de París.La pel·lícula, que va ser presentada al Festival de Sant Sebastià de l’any 2006, ens mostra una barreja de sentiments d’odi i amor d’un passat pervers que es reflecteix en un present ple de remordiments.
- Títol de la pel·lícula: Belle Toujours.
- Director: Manoel de Oliveira.
- Guionista i Productor: Manoel de Oliveira i Julia Buisel/ Miguel Kadilhe.
- Actors principals: Michel Piccoli, Bulle Ogier.
- Idioma: Francès, Subtitulada amb castellà.Característiques: París, 70 minuts, Color.
M. BELLERA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario