ENTREVISTA A LUÍS FRANCISCO INDRIAGO

"La campaña de Obama es un nuevo hito en la comunicación política occidental"

Luís Francisco Indriago va néixer a Veneçuela i té un gran interès per la política nord-americana, ja que com a part d'un país llatí és conscient de les diferències ideològiques que separen els seus governs. Ell a mode d’oci plasma les seves opinions en un blog: http://lindriago.wordpress.com

1.- ¿Como ha vivido las elecciones de EUA su país en general?
Las elecciones de EUA en general se viven en Venezuela conforme se compone el país: De manera polarizada. Por un lado la prensa (radio, tv, y diarios) privados le dan cobertura importante; por el otro, la prensa cercana al sector gobierno, sigue la tendencia confrontativa que tiene el gobierno contra EUA.

2.- ¿Como las ha vivido usted?
Con mucho interés. Desde las campañas por la nominación de los candidatos Demócrata y Republicano, consideré que éste sería un proceso interesante. Creo que no me equivoqué.

3.- ¿Esperaba el resultado que ha habido? ¿Ha dudado alguna vez de sus posibilidades y si es así por qué?
Respecto a las nominaciones: me equivoqué. Pensé que la candidata sería Hilary Clinton. En el caso de McCaine, no tenía duda que sería el candidato. Ya en la elección presidencial, en la medida que avanzó el proceso, no tuve duda de que así sería el resultado.

4.- ¿Cree en la posibilidad de que Obama defraude a aquellos quienes le han votado?
El nivel de expectativas es muy alto. Eso es en sí mismo un riesgo enorme pues el espacio para satisfacer tantas demandas parece enorme. Por otra parte, dada la situación actual en lo económico, cualquier mejora podría ser visto como un aspecto positivo que satisfaga las expectativas.

5.- ¿Qué opina del mandato de Bush?
Coincido con él en que la historia será más justa en el análisis de su gestión. Cometió errores muy costosos, (como el referido a la inexistencia de las armas de destrucción masiva en Irak), pero no se puede decir que la situación actual del país es responsabilidad suya únicamente.

6.- ¿Cómo siguió en concreto la noche electoral de EUA?
La seguí a través CNN y de Internet, aprovechando Twitter, Wordpress, etc.

7.- ¿Qué opina del tratamiento que los medios de EUA han dado a la campaña?
El tratamiento ha sido en la misma medida de las expectativas del proceso y del interés que ha despertado Barack Obama.

8.- ¿Y del tratamiento que le han dado los de su país?
Idem.

9.- ¿Cómo valora concretamente la campaña de Obama?
La campaña de Obama es un nuevo hito en la comunicación política occidental. Si alguien escribiera un libro sobre esta campaña sustituiría el Clásico “Cómo se vende un presidente”, que describió la campaña de Richard Nixon.

10.- En esta campaña Internet ha sido una herramienta muy importante. ¿Cree que la utilización que ha hacho el equipo de Obama de ésta le ha conducido a la victoria?
No diría que fue el elemento que le condujo a la victoria de manera única; pero sin duda que ésta fue una campaña 2.0. Aprovechó las redes sociales, los blogs, el multimedia, el e-mail; fue el enlace entre sus colaboradores y millones de voluntarios.

11.- ¿Qué cree que precipitó McCain a la derrota electoral?
El lastre del descrédito del gobierno de George W. Bush pesaba mucho para McCain, pero un elemento definitorio, que disminuyó sus posibilidades, fue la selección de Sarah Palin como su compañera de fórmula.

12.- Barack Obama quiere apostar por una democracia participativa. ¿Cree usted que es posible?
Totalmente. Lo está haciendo ya desde el comienzo. El impulso que comienza a dar al concepto del “trabajo comunitario” es muestra de ello. La iniciativa de consultar vía internet iniciativas legislativas que le lleguen es otra.

13.- Obama dispone de un equipo de profesionales muy preparado a sus espaldas. ¿Cree que su intervención ha sido decisiva o, por otro lado, el candidato tenía suficiente fuerza por él solo?
Obama tiene una fuerza y una capacidad de gestión que parece enorme. Una de sus fortalezas es la de escoger a sus colaboradores, delegar, confiar en ellos y trabajar en equipo.

14.- ¿Qué papel cree que ha desempeñado Joe Biden?
Como compañero de fórmula en la campaña otorgó confianza a quienes no creían en la corta carrera senatorial de Obama. En el gobierno, creo que será un factor clave en las relaciones con el Senado y con el stablishment más tradicional de Washington, que todavía pudiera ver a Obama con cierto recelo.

15.- Obama está formando su gobierno. ¿Qué opina de las personas de confianza que ha elegido?
Salvo de Hilary Clinton, conozco poco de la mayoría de sus colaboradores. Habrá que esperar por el resultado de sus gestiones. Hilary Clinton creo que será buena Secretaria de Estado, aunque su gran reto será superar a Condoliza Rice, que tendrá un lugar en la historia de la diplomacia estadounidense.

16.- ¿Cómo ve las posibilidades de relación del nuevo gobierno de EUA con los otros países? Por ejemplo el suyo.
Creo que habrá algunos cambios, pero no de manera inmediata. El tema de la lucha contra el terrorismo seguirá en la agenda de Estados Unidos, pero de manera más diplomática; menos guerrerista. Respecto a Venezuela, no espero cambios mayores en el corto plazo: desde aquí la calificación de “enemigo imperialista” es algo que necesita el gobierno de Hugo Chávez como comodín discursivo para la población más pobre, tanto en el país como en la región. El Socialismo del Siglo XXI necesita un enemigo contra quien luchar. Estados Unidos y el capitalismo es el único posible. Por el contrario, desde Washington es probable que vengan mayores presiones para pedir respeto a los valores democráticos por parte del gobierno venezolano y para evitar que la influencia de Chávez se siga propagando en la región. El gobierno de Bush no miraba a América Latina por mirar a Afganistán e Irak. Tradicionalmente los gobiernos demócratas prestan mayor atención a sus vecinos latinoamericanos.

M.BELLERA.

20-G: PRESA DE POSSESSIÓ DE BARACK OBAMA COM A PRESIDENT D’EUA

"El món ha canviat i nosaltres també ho hem de fer"

Deu mil persones han estat a la vora del nou president quan jurava el càrrec, més de dos milions de persones hi eren presents i tot el món sencer estaba pendent de la figura que recolzava la seva mà damunt la bíblia de Lincoln.

Barack Obama ha pres possessió del càrrec de president dels EUA a les dotze hores i cinc minuts, hora local. Ja és oficialment el nou president de la primera potència mundial.

El National Mall s’ha convertit en una explosió de sentiments. El fred que feia no ha fet desdir a molts seguidors que han dipositat l’esperança en el demòcrata d’acompanyar-lo en el seu dia; i han esclatat en llàgrimes després de la promesa de protegir i defensar la Constitució dels Estats Units i la proclamació com a president. La gran majoria d’afroamericans que hi ha assistit han corroborat el fet com a quelcom inèdit en la història del seu país i com a un avenç en la seva societat.

L’anècdota de la jornada s’ha donat mentre feia el jurament, els nervis i l’emoció del moment han fet que Obama es perdés i hagués de repetir una frase. L’incident ha estat un element distensador dins de la rigurositat protocolària.

Abans però Obama i Michelle han assistit a un acte religiós a la capella de Saint Johan i han anat a la Casa Blanca on han compartit un cafè amb el president sortint, George Bush i la seva esposa, a qui Michelle Obama ha fet un regal. Des d’aquí han sortit junts fins al Capitoli, lloc on es duia a terme el jurament de la Constitució i on minuts abans d’Obama ha jurat el càrrec John Biden, com a vicepresident dels Estats Units.

En el discurs que ha fet ja com a president estatunidenc ha apel·lat molt a les emocions i a l’esperança i ha recordat els seus grans mestres, Abraham Lincoln i Martin Luther King, entre altres.

L’eix central del discurs ha estat la crisi financera que traspassa actualment el país i la capacitat d’EUA per sortir-se’n. Obama entra al govern en un moment complicat i els seus seguidors han dipositat molta confiança en ell. El nou president n’és conscient i per aquest motiu ha fet un discurs tocant de peus a terra i posant els punts sobre les i. El jove que ha preparat el discurs, de tan sols vint-i-set anys, fa vuit setmanes que hi treballa. Tot i el to alliçonador que ha usat en certes parts de la xerrada, "la nostra economia està molt debilitada, a conseqüència de l'avarícia i la irresponsabilitat per part d'alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l'hora de prendre les decisions difícils i preparar la nació per a una nova era", l’optimisme també s’ha deixat veure entre les seves paraules d’esperança i responsabilitat. Ha apel·lat a la validesa dels ciutadans nord-americans com a poble, “la nostra capacitat continua sent la mateixa. Des d'avui haurem de despertar-nos, arremangar-nos, espavilar-nos i començar a treballar per refer aquest país."

El discurs emès per Obama ha tingut tres puntals claus i distingits. Una primera part interna, on ha parlat del país com a tal; on ha remarcat la creença en ells mateixos, els ciutadans, i en un futur, encara que complicat. Una segona part més internacional, on s’ha recordat que EUA ha de seguir sent el gran país poderós que és però fent força des dels drets civils. I una tercera part en enorgulliment a la seva ètnia i al somni de molts: “No podem fer més que pensar que els vells odis passaran algun dia, que la divisió tribal es dissoldrà i que ara que el món es fa mes proper, la nostra humanitat, la de tots, apareixerà. I els Estats Units han de tenir un paper principal en aquesta nova època de pau." La cita al seu pare i el racisme que va patir a Estats Units on va venir a estudiar ha estat repleta d’emotivitat. Finalment també ha remarcat la seva diferència amb Bush quan ha parlat sobre una possible reconstrucció de l’economia respectant el medi ambient. Obama ha apostat en tot moment pel canvi, com queda palès en la frase que ha pronunciat i que podem considerar a mode de resum: “El món ha canviat i nosaltres també ho hem de fer".

En acabar la cerimònia de la presa de possessió, Obama i la seva esposa han acomiadat a Bush, que ha abandonat el Capitoli amb destí el seu ranxo de Texas.

Després hi ha hagut el tradicional dinar de celebració, una mica accidentat, ja que dos dels convidats s’han desmaiat; i cap a dos quarts de quatre, hora local, ha sortit el sèquit presidencial en direcció a la Casa Blanca, el primer tros del qual Barack i Michelle Obama han fet en limusina i l’últim a peu, saludant a la multitud que els rebia a banda i banda de carrer. El ball presidencial, que la parella ha encetat, ha durat fins ben entrada la nit.

La primera feina que va fer Obama com a president d’EUA va ser firmar el nomenament dels seus ministres i aquest matí, quan encara no feia ni vint-i-quatre hores de la presa de possessió del càrrec, ja ha començat a fer les primeres gestions del seu govern. El president ha suspès els judicis de Guantánamo mentre revisa el futur del centre penitenciari, i ja s’ha reunit amb els seus assessors financers i els funcionaris del Pentàgon.

M.BELLERA.

OBAMA I FAMÍLIA RECORREN PART DEL VIATGE DE LINCOLN

El viatge cap a la presidència

Dies abans de la seva presa de possessió, Obama ha volgut seguir el passos d’Abraham Lincoln. De manera que ha volgut recórrer part del trajecte que va fer Lincoln al 1861.

La família Obama al complet ha agafat el tren a Filadèlfia i han fet la primera parada a Willmington, d’on Joe Biden ha estat senador.

Aquest recorregut del president electe ha causat gran sensació. La gent surt de casa seva a saludar-lo i Obama veu el viatge com un recull de les veus anònimes, que són les que veritablement formen el país, que s’endurà cap a la Casa Blanca, on prendrà possessió el 20 d’aquest mes.

Les famílies que esperen a peu de tren l’arribada del futur president a les seves terres tant són blancs com negres i, malgrat les baixes temperatures, l’expectació enfront la seva arribada és màxima.

La seva arribada a Washington, però, també és tot un esdeveniment. Una multitud espera a l’estació per veure’ls i la policia controla cada racó de la ciutat. Les mesures de seguretat són impressionants.

Estan previstos per demà una quantitat immensa d’actes, des dels esdeveniments públics fins a festes més reduïdes i d’àmbit privat.

Milions de nord-americans esperen amb ànsia veure jurar al quaranta-quatrè president d’Estats Units sobre la Bíblia de Lincoln.

M.BELLERA.

APOSTA PER UNA NOVA ECONOMIA

El costat Keynesià d’Obama

La crisi econòmica és un tema de debat a nivell mundial. Tots els governs han dedicat esforços per pal·liar-ne les conseqüències. I el nou govern d’EUA no serà menys, tot i que fins dimarts no hi ha la presa de possessió, al llarg de la configuració del seu equip, Obama ha tingut molt en compte aquest tema.

Alguns analistes econòmics estan comparant l’actual crisi amb el crack del 29 i, en part, no els falta raó si ens parem a mirar algunes de les mesures que s’estan adoptant.

En aquesta vessant hi trobem el president electe d’Estats Units, el qual es decanta per la teoria Keynesiana i anuncia que invertirà en infraestructures per així crear dos milions i mig de llocs de treball. Obama creu que la recuperació econòmica ha de partir de la inversió pública. De manera que pretén reorientar la mà invisible que dirigeix l’economia de mercat.

De totes formes hi ha qui no ho veu clar, ja que hi ha qui pensa que més que pedaços, l’economia d’EUA necessita un canvi de rumb total.
Pel que fa a les inversions que vol fer, podem veure que hi ha tres temes que primen en la seva agenda: educació, infraestructures i noves energies. Podem veure que el nou president s’ha decidit per una aposta més “social” que no pas els governs anteriors.

M.BELLERA.

ARNE DUNCAN: SECRETARI D’EDUCACIÓ DE GOVERN D’OBAMA

De director d’educació a Chicago a secretari d’educació

Entre els diferents nomenaments que durant aquest final d’any ha anat fent el president electe, Barack Obama, hi trobem Arne Duncan, actual director del sistema educatiu públic de Chicago.

Duncan és conegut per les mesures estrictes pel que fa a la reforma educativa, però també pel respecte vers la feina dels professors i sindicats. Últimament, ha causat bastant rebombori i polèmica la seva proposta sobre la creació d’una escola preparatòria pública per estudiants homosexuals i bisexuals.

Obama però encara no ha donat a conèixer com vol millorar el sistema educatiu públic tot i que ha mencionat augmentar el finançament i millorar els tests de qualitat, així com contractar més professors.

L’elecció no ha estat feta a l’atzar ni molt menys, la seva relació té molta història. De joves jugaven junts a bàsquet i van créixer al mateix barri a poques cases l’un de l’altre, a Hyde Park. A partir d’aquí van establir una relació d’amistat que encara dura. Duncan també va estudiar i graduar-se a la prestigiosa universitat de Harvard, on liderava l’equip de bàsquet. Esport el qual va seguir practicant com a jugador professional a Austràlia des del 1987 al 1991.

Quan torna a la seva ciutat ho fa per dirigir la Iniciativa d’Educació Ariel, que està enfocada a crear oportunitats pels joves del sud de Chicago. És a arrel d’això que l’any 1998 comença a treballar com a director adjunt de Personal en el distema educatiu públic del seu estat. Només tres anys després, l’alcalde pertinent, Richard M. Daley, el va nomenar director executiu. De manera que als seus 44 anys i, des de l’any 2001, s’ha encarregat del sistema educatiu públic de Chicago, el tercer districte escolar més gran d’EUA, ja que consta de més de 400.000 estudiants.

El nomenament d’aquesta nova peça del govern es va fer a Chicago durant una roda de premsa d’Obama, just després de la designació del premi Nobel Steven Chu com a secretari d’Energia. Un altre nomenament contemporani al d’educació ha estat el de Tom Vilsack en la secretaria d’Agricultura.

Les perspectives per al nou secretari d’Educació són molt optimistes, ja que l’actual secretaria, encapçalada per Margaret Spellings, ha qualificat a Duncan com a un “líder escolar realment bo”, en l’entrevista que va concedir al Washington Post.

M.BELLERA.

ANDREW DAVIS NOU DELEGAT DEL GOVERN CATALÀ

La Generalitat fa una aposta Demòcrata

Andrew S. Davis nascut a Boston al 1973 és doctor en Filosofia per la Universitat de Nottingham del Regne Unit i té un màster en Relacions Internacionals per la Universitat Johns Hopkins a Washington, especialitzat en economia internacional i estudis Europeus. Davis és expert en representació de territoris amb situacions com Catalunya i Escòcia de cara al món.

El proper mes de gener s’inaugurarà la Delegació del Govern de la Generalitat als Estats Units d’Amèrica amb seu a Nova York i Davis ha estat elegit per gestionar-la. La funció principal d’aquesta Delegació és agilitzar les relacions entre els governs descentralitzats i les autoritats d’Estats Units i Canadà. També, però, serà l’encarregada de controlar les relacions de Catalunya amb organismes internacionals que tenen seu a EUA, com és el cas de les Nacions Unides.

Aquesta no és la primera experiència de Davis amb Catalunya ja que actualment treballa d’investigador en estudis catalans per l’Institut Ramon Llull a la London School of Economics and Political Science. Però combina aquesta feina dirigint Democrats Abroad a l’Estat Espanyol, que és l’organització que dóna suport al partit de Barack Obama a l’estranger.

És la primera vegada que es nomena un delegat que no és català per part de la Generalitat.

M.BELLERA.

HILLARY CLINTON DE SENADORA A SECRETÀRIA D'ESTAT

La nova cara d’EUA a l’exterior

Després de l’expectació que va despertar la curiositat per saber qui entraria en la formació de l’equip de govern del futur president d’EUA, Barack Obama, Hillary Clinton ha tornat a ser el centre d’atenció. Doncs, l’exprimera dama i senadora per Nova York serà la secretària d’estat del nou govern.

La decisió de Clinton d’abandonar el seu càrrec al Senat s’ha produït després d’un intercanvi d’impressions amb Obama sobre la política exterior d’EUA. La intensa negociació ha estat causada per activitats i negocis del marit de Hillary, ja que aquests semblaven interposar-se a l’hora que ella acceptés el lloc.

Aquest però no és l’únic càrrec designat, sinó que, segons la cadena NBC, Obama ja ha decidit que Bill Richardson, actual governador de Nou Mèxic, serà el secretari de Comerç i Timothy Geithner, responsable de la Reserva Federal a Nova York i que ja va treballar pel govern Clinton, seria el secretari del Tresor.

Podem veure que Barack Obama intenta reunir un equip expert per tirar endavant el país i sobretot intenta reforçar la part econòmica, ja que Geithner té molts anys d’experiència a l’esquena en aquest tema, per així intentar sufragar la crisi econòmica.

Tot i així, la paraula final encara no està donada i hi pot haver canvis i noves assignacions, així que de moment només tenim les primeres impressions, tot i que, pel que sembla, molt segures.

M.BELLERA.

EVOLUCIÓ PROPAGANDA ELECTORAL ALS EUA

Del fulletó al videojoc

La propaganda electoral es desenvolupa a cada país segons el tarannà de cada societat i sobretot segons la forma de funcionar.

Estats Units és un país on la propaganda electoral no té nom de partit polític, sinó que el poble elegeix a un candidat, una persona. I encara que pugui semblar versemblant, la religió juga un paper fonamental en la imatge que es dóna d’aquest candidat. El fet que el candidat sigui ric significa que ha estat vist amb bons ulls per Déu i aquest la recompensat. De manera que serà una persona responsable i adient per governar.

Amb l’arribada del sensacionalisme canvia el concepte de premsa. Es decanta més cap a una visió comercial i viu de la publicitat directa. Tot i que a partir del 1830, amb la desaparició de la premsa de subscripció i el naixement dels fulletons és l’inici de la publicitat.

Estats Units sempre s’ha caracteritzat per ser un país molt liberal en aquest sentit i les eleccions nord-americanes sempre són seguides amb gran expectació des d’arreu del món, no tan sols per la seva repercussió mundial, sinó pel show que aporten. Són característics els mítings multitudinaris dels candidats apel·lant a la llibertat, les quantitats insospitables de banderetes dels colors que representen i la típica caiguda de globus.

Els mitjans de comunicació però, també han influït molt en la seva difusió i els candidats ho saben. Si bé en un principi va ser la premsa l’encarregada de difondre les seves grandeses, i la ràdio també hi va ajudar, amb el mític debat Kennedy-Nixon, la televisió va passar a ocupar el paper primordial en la propaganda electoral.

A partir de llavors, les campanyes van anar enfocades a aconseguir la millor imatge televisiva i a poder comprar el màxim temps de televisió. La propaganda s’ha convertit en l’apel·lació de les emocions dels candidats, perquè aquí la figura important és el candidat i no el partit. S’ha convertit en una mera forma de cridar l’atenció visual de l’espectador per a poder endur-se el seu vot.

La propaganda electoral que va sorgir de manera espontània es va començar a regularitzar després de la Segons Guerra Mundial, però EUA no té un reglament electoral ben definit pel que fa a la llibertat d’expressió, sinó que es basa en donar l’oportunitat defensar-se en aquell mitjà qui hagi estat ofès en el mateix.

La premsa, la ràdio i la televisió han estat elements indispensables en la història de la propaganda electoral dels Estats Units, però en aquestes darreres eleccions hi ha hagut un element primordial, innovador: la xarxa. Internet ha revolucionat el món propagandístic, ja que ha aconseguit passar d’una comunicació unidireccional a una bidireccional. Els internautes, la gent de peu, ha pogut participar, opinar, interactuar. La propaganda ja no ha estat només dirigida pels grans mitjans de comunicació, sinó que a la xarxa hi ha hagut una gran difusió d’opinions i vídeos en referència als candidats.
Fins i tot, el màxim exponent per veure fins on arriba aquesta repercussió mediàtica combinada amb la llibertat d’expressió, seria la propaganda in-game, es tracta d’introduir propaganda electoral en videojocs.

El joc “Burnout Paradise” inclou plafons publicitaris on van passant diversos anuncis mentre s’està jugant online. Un dels quals pertany a la campanya electoral de Barack Obama. Un exemple més de l’adaptació dels candidats als nous mitjans per aconseguir vots, sobretot en un sector de la població que sempre es qualifica d’indiferent davant de la política. Però una adaptació per part dels candidats nord-americans, ja que moltes de les seves tècniques de propaganda a través de la xarxa són impensables en candidats a la presidència de països europeus.

Una mostra més de la gran importància de la propaganda de masses en la política nord-americana.

M.BELLERA.

LA VICTÒRIA D’OBAMA

Vuit anys han servit per aplanar el camí

La campanya d’Obama, pot atribuir part de la victòria, com ja va passar entre Kennedy i Nixon, salvant les distàncies, als mitjans de comunicació i a la importància de la imatge concretament. Podem dir que té un posat amable davant les càmeres, accentuat per la seva correcta parla i desinhibició.

En aquesta victòria però, s’ha de reconèixer l’esforç i precisió amb que s’ha portat la campanya electoral. David Axelrod ha treballat perquè tot funcionés a la perfecció.

Un element que ha quedat, per molts, en l’anonimat i que ha fet un paper més que destacable és el segon, Joe Biden, un veterà de la política nord-americana que s’ha encarregat de dur a terme feines tan feixugues com és convèncer de l’elecció d’Obama al sector més reticent a votar un negre a la presidència d’EUA.

El discurs de Barack Obama, al igual que el de McCain, no ha estat massa concret, però el fet de centrar-se en l’opció de fer història (el primer afro-americà a la Casa Blanca) i l’alternativa a la política nefasta dels darrers vuit anys li ha fet guanyar simpatitzants. El candidat demòcrata no ha promès res en absolut, s’ha limitat a apel·lar als sentiments americans, de manera que era impossible retraure-li res des de la banda demòcrata. Una tècnica que té, com ja hem vist, una vessant positiva i negativa a la vegada.

Si pels republicans es veia la rivalitat entre Obama i Clinton com un desgast demòcrata, el resultat ha estat totalment contrari. La repercussió de la batalla ha estat un reconeixement a nivell mundial del candidat.

El seu missatge basat en la moderació i la tranquil·litat vers la crisi econòmica la beneficiat en molts aspectes. Molts sectors s’han recolzat en la seva figura confiant en la possibilitat que ell els en salvés.

El fet però de ser un noi de Harvard, si des d’Europa es veia com quelcom positiu, allí no ho ha estat tant. Es podria considerar equiparable a ser afroamericà. No és una persona de peu, sinó un brillant estudiant d’una universitat prestigiosa. De manera que la humilitat ha hagut de sobresortir en els seus discursos per guanyar-se la confiança de les classes mitjanes i populars. Ja que no era vist ni com un “negre” ni com un “blanc”.

No tot ha estat bo en la seva campanya, però el gran pressupost que tenia ha pogut fer front a les debilitats de la mateixa i treure-li les pedres del camí.
Finalment, la seva victòria s’ha vist, en gran part, aplanada per allò que a McCain l’ha portat a la derrota: vuit anys de mandat de George Bush.

M.BELLERA.

LA DERROTA DE MCCAIN

La gota que ha fet vessar el got

La derrota de McCain ha estat, per molts, atribuïda al partit pel qual es presentava. Concretament el partit republicà, el més impopular de la candidatura, esdeveniment del qual se n’ha de donar les gràcies a l’actual president, George Bush, ja que ell solet ha estat capaç de fer créixer la impopularitat del seu partit fins a límits insospitables. Ara bé, tampoc ens podem conformar en dir que McCain ha perdut perquè Obama era més bon comunicador. Ell també ha comès errors, igual que qualsevol persona, igual que també els ha comès el candidat demòcrata, tot i que els ha sabut dissimular.

Pensant que l’atenció centrada entre la rivalitat de Hillary Clinton vers Barack Obama desgastaria el partit demòcrata, McCain va desaparèixer durant tot l’estiu, fins que el conflicte al partit contrari a ell va estar resolt, fet que el va fer invisible a la mirada de certs sectors de la població.
Finançar la seva campanya amb diner públic, va provocar que tingués molt menys pressupost que la d’Obama, i les constants al·lusions en contra el candidat demòcrata també van influir a fer notar la poca claredat del seu discurs, el qual no va mostrar una continuïtat clara de Bush, però tampoc un canvi radical respecte la seva política. Aquesta falta de concreció també es va deixar veure en els debats, sobretot en l’últim, on no s’hi troba un missatge concret defensat.

Pel que fa a la resposta insegura sobre la crisi i la represa de la campanya quan es va tenir notícia d’aquesta, juntament amb els dubtes que va generar l’elecció de Sarah Palin com a segona, ja no tan sols per la seva vida personal, sinó per la seva capacitat d’ocupar el càrrec, va fer que els enquestes es decantessin pel contrincant.

En definitiva, el candidat republicà ha acumulat petites gotes d’aigua que, juntament amb la gota major, anomenada vuit anys de mandat de George Bush, han donat pas a un canvi de mentalitat en la societat nord-americana, fet que ha facilitat, que no pas donat, la victòria al partit demòcrata i, concretament, a Barack Obama.

M.BELLERA.

CIMERA DEL G-20 A WASHINGTON

Una imatge val més que mil paraules

Mitjanit a Catalunya. Les sis de la tarda a EUA. Els representants dels països que participen a la cimera del G-20 a Washington arriben a la Casa Blanca on són rebuts pel president. Tots els mitjans de comunicació estant pendents.

Però sobretot els mitjans d’aquí. Esperen la fotografia estel·lar. Tothom espera la salutació, l’encaixada de mans entre Bush i Zapatero.

Zapatero ha aconseguit el seu objectiu primer, assistir a la cimera del G-20, però allí ha confirmat també la seva assistència a la propera reunió que tindrà lloc a Londres abans del 30 d’abril.

Els països participants s’han compromès a dur a terme una reforma dels mercats financers que es basi en una major transparència i regulació. Es pretén posar en marxa col·legis supervisors per controlar els bancs de més pes mundial i adoptar mesures, a escala nacional, d’estímul fiscal per afrontar la recessió, entre altres mesures.

En les conclusions de la cimera es preveu que les mesures més urgents han d’estar posades en marxa abans del 31 de març de 2009.

El National Building Museum va acollir tots els representants mundials i va ser on Zapatero va assegurar la seva assistència en la pròxima cimera. George Bush, per la seva banda, va defensar l’economia capitalista i, en concret, la del seu país, exculpant-la de ser la font de la crisi a nivell mundial, com molts han volgut demostrar.

Barak Obama, seguint el seu tarannà políticament correcte, no va assistir a la cimera, ja que considera que el seu mandat encara no ha començat i que ha de deixar actuar a l’actual president.

Per una banda es pot tatxar de posició molt considerada i respectuosa, però per altra banda, quan prengui possessió del càrrec, és ell qui es trobarà la crisi com a eix vertebrador del seu mandat i qui haurà d’assistir a la propera cimera de Londres. De manera que, en cap cas dubto que no estigui al corrent de tot el què s’ha tractat, però considero que se li podia donar un espai com a futur president.

En general però, tota l’expectació que generava la cimera de Washington en l’opinió pública, sobretot a l’estat espanyol, a causa de la seva assistència, un cop aquesta ha passat, s’ha vist reduïda als sectors interessats en el tema. No ha causat tan ressò com s’esperava i els sis minuts de glòria del president Zapatero no han tingut més transcendència que la seva rebuda a la Casa Blanca.

M. BELLERA.

LA NIT AMERICANA: comú denominador mundial

Barak Obama va ser elegit per ser el futur president d'EUA.

La nit del dimarts al dimecres d'aquesta setmana ha estat una nit on el tema de conversa s'ha unificat a nivell mundial. Els últims dies aquesta tendència a desviar la conversa sobre la dualitat Obama-McCain era molt habitual, ja s'havia convertit en un esdeveniment quotidià. Però el boom mediàtic que ha caracteritzat aquestes eleccions ha arribat al seu auge en la gran nit. La nit decisiva. La nit on es coneixeria el 44è president d'una gran potència mundial que tant ha donat per parlar, malament, durant la última candidatura.

El món sencer estava pendent de la decisió dels ciutadans d'Amèrica del Nord. Una decisió que, tot i estar a les seves mans, afecta al total de la població mundial.

Qualsevol televisió, ràdio i la premsa de durant el dia remarcava el gran esdeveniment molt per sobre que cap altre. La repetició constant, els programes especials i la saturació d'informació va arribar a ser agoviant. Arribava un punt on tenies ganes de dir prou, que s'acabés aquest concurs, que no hagués existit ni hagués d'exitir mai.

Però la tensió es passejava per dins. Tothom, per més que fingís no importar-li, tenia una opinió al respecte, ja fos a favor d'un o altre candidat.

A tota aquesta "celebració" hi ha influït molt la forma de fer del propi país, ja que és vist com un esdeveniment molt vistós: grans discursos, ovasions, apel·lació als sentiments, ...

Cada candidat, tot i semblar molt segur dels seus propis discursos, també tenia un racó de certa inseguretat. Cadascú tenia les seves raons, ja sigui color de pell, partit al que pertany, gent que l'envolta, ... La decisió estava en mans dels votants.

I finalment han elegit, per bé o per malament, això ja es veurà, el partit demòcrata hi ha sortit guanyant, més concretament, Barak Obama ha estat elegit.

Abans que s'acabés de fer el recompte, totes les emissores que ho retransmetien en directe, ja el donaven com a guanyador. Va arrassar en estats que en les eleccions anteriors havien estat republicans i no va ser necessàriament el vot afroamericà, com durant la campanya s'havia dit, el vot decisiu que el va fer guanyar, tot i que hi va poder influir.

El fet que la matinada del 5 de novembre es tenyís de blau no va sorprendre arreu del món ni molt menys. L'opinió mundial no estava gens dividida i la majoria de països s'havien atrevit a decantar-se públicament pel candidat demòcrata. De manera que la decisió presa per uns quants ciutadans, que tenia a tot el planeta amb un ai al cor d'inseguretat, per una banda, no va sorprendre massa, però per una altra, va suposar un pas endavant per tota la humanitat.

El cobriment mediàtic que es va fer de l'esdeveniment, amb els programes especialitzats, els enviats especials, i el seguiment de tota la campanya, seria equiparable a l'expectació que va causar el debat televisat entre Kennedy i Nixon, el qual va servir per donar la victòria al primer, contra tot pronòstic anterior.

Durant tota la nit hi va haver pogrames de seguiment de les eleccions, ja que en tot moment es donava informació i els ciutadans de tot el món ho van seguir. En el meu cas concret, abans d'anar a dormir l'últim que es va fer va ser seguir la informació que es donava fins al moment i, a les 7 del matí, una de les primeres coses que vaig fer va ser encendre la televisió per veure el resultat.

M.BELLERA.

EFECTE BRADLEY

EUA, una societat multi-ètnica particular.

Des d'Europa, i tenint en compte la composició ètnica de la societat nord-americana, es veuria normal que Obama tingués grans possibilitats de guanyar les eleccions.

Però es veu igual des de dins dels Estats Units?

És la societat nord-americana tan racista com perquè primi el color de pell d'un candidat o la seva procedència enfront el seu discurs polític?

És molt fàcil dir que els temps han canviat, que tots hem evolucionat i que la mentalitat és molt més oberta ara que fa uns anys. Però és realment així?

Una de les frases més escoltades en les converses sobre les eleccions que tenen pendent tot el món és: Voleu dir que un candidat negre pot guanyar les eleccions a EUA? Amb aquestes simples paraules es pot veure la imatge que té la resta del món de la societat nord-americana. Per més barreja ètnica que hi hagi, també és vista com una de les societats més classistes del món.

És per aquest motiu que una de les principals pors dels demòcrates rau en l'anomenat Efecte Bradley.

Al 1982, Tom Bradley era un dels candidats que es presentaven per gobernador de California i era ex-alcalde de Los Ángeles. Al llarg de tota la campanya electoral, les enquestes el van donar com a guanyador, però a l'hora de la veritat, el seu oponent li va passar al davant, encara que per poca diferència. El tret diferencial entre els dos candidats i el que va fer decantar la balança era que Tom Bradley era afro-americà, mentre que l'altre era blanc.

Aquest fet es dóna quan un nombre elevat de votants blancs, en les enquestes, decanten el seu vot cap al candidat negre per por a ser tatxats de racistes, però aquests vots indecisos, a l'hora d'anar a les urnes, es decanten per l'altre candidat.

És raonada aquesta por o bé els prejudics racials es veuran reflectits en menor mesura en aquestes eleccions?

Podrem contestar a la pregunta que tot el món es fa: Sí, és possible veure un candidat negre vivint a la Casa Blanca. ?

M. BELLERA.

CRASH

Una reflexió sobre la pròpia existència dels protagonistes

Aquesta és la segona pel·lícula en pantalla gran per a Paul Haggis. És una proposta arriscada que poques vegades hauríem pogut imaginar que una gran productora portaria a bon port. L'aposta per un drama reflexiu i complicat ha tingut una molt bona acollida.

Paul Haggis amb l'ajuda de Bobby Moresco aconsegueix fer un relat de la societat nord-americana, portada a l'extrem, que molts han considerat de "conte real". Un xoc de cultures dins una mateixa societat que porta a reconduir situacions que aquesta mateixa varietat ocasiona.

No es tracta en sí d'una obra contra el racisme, sinó que Haggis ens pretén mostrar el que aquestes cultures tenen en comú i les situacions similars a les que s'enfronten. Tots som humans i ens nodrim d'una semblança condició, que en espectes pot resultar meravellosa però en altres circumstàncies pot resultar devastadora per nosaltres mateixos. Haggis no pretén que guanyi o perdi ningú, ni que hi hagi bons i dolents, però regint-se per aquesta norma, hi ha situacions que són portades a l'extrem, és a dir, poc sostenibles i innestables, forçades.

L'aposta però per situar la pel·lícula a Estats Units, concretament a la ciutat de Los Ángeles, és un gran encert, ja que la multiculturalitat està molt present en tots els aspectes de la vida en auqesta socitetat, fet que fa que sigui un dels seus trets característics.

Pel que fa a parts més tèctiques del film, cal recordar que no comptava amb un gran pressupost i que els actors han intentat donar el màxim d'ells mateixos, de manera que les interpretacions han estat molt realistes.

Podria semblar una mica lenta la pel·lícula, però la presentació progressiva dels personatges i l'entrellaç de les diferents històries, fa que aquesta lenttud sigui necessària per comprendre bé el fil argumentatiu de la trama.

En definitiva, Crash és una pel·lícula amb un clar missatge de rerefons. És, per damunt de tot, un intent reflexiu sobre la condició humana en general, és a dir, sobre els seus sentiments, emocions i actuacions.

Títol original: Crash

Nacionalitat: Alemanya & USA

Any: 2005

Director: Paul Haggis

Intèrpretes: Sandra Bullock, Don Cheadle, Matt Dillon, Jennifer Esposito, William Fichtner, Brendan Fraser, Terrence Dashon Howard, Thandie Newton, Ryan Phillippe, Larenz Tate, Nona Gaye.

Duració: 110 minuts

M.BELLERA.

RETORN I CANVI TEMÀTIC

Després d'aquesta llarga parada sense publicar res. Un descans coincident amb les vacances d'estiu. Ara tornaré a publicar.

Aquest blog pretén ser una mirada crítica, actual però personal d'allò que ens envolta. Fins ara els temes han estat relativament pròxims i centrats en l'àmbit cultural. Ara però també hi ha un tema que, tot i que no ens és geogràficament pròxim, està present en les nostres vides.

L'anomenada potència mundial està en canvi, per bé o per dolent, ho deixarem en canvi fins veure'n els resultats. Les eleccions a la presidència d'EUA és un tema que s'ha tornat quotidià en els telenotícies i diaris que ens envolten. Però, entenem tota la informació que ens arriba sobre aquest país? La seva forma de fer? El tipus de societat que són?

A partir d'ara, el que es pretendrà aquí és fer un seguiment de les seves eleccions, però intentant explicar-les a partir de la seva cultura i manera de veure el món.

M. BELLERA.